El Barça (gairebé) xoca amb les parets

Una paret pot ser un element de protecció, però també un impediment per a entrar on vols. El dissabte, les parets van estar a punt de costar-li al Barcelona uns punts valuosíssims. Sort que Xavi té alguna cosa de paleta manyós i va saber desfer l'entort amb una passada meravellosa perquè Alves i Messi sentenciessin.

La primera paret contra la que es va estavellar el Barça va ser la defensa ideada pel Màlaga, que va copiar el sistema amb el que altres han tret alguna cosa positiva davant els culés o han mort a la vora de la platja. Pressió forta i a dalt renunciant a la pilota i a jugar amb foc, a esperar que el primer gol trigui a arribar.

El pitjor del Barça és que sembla haver entrat en una dinàmica de xoc amb una paret invisible que es fa cada vegada més alta: la comparança amb l'any passat. És inútil fer-ho, és irrepetible. I res aporten comentaris com els de Guardiola o Cruyff llepant les pròpies ferides. Militarisme bàsic, potencia les teves virtuts i amaga els teus defectes.

Quan superat tot el nerviosisme gràcies al sorprenent Pedro tot semblava fet, va arribar la tercera paret. La subtil, la perfecta trenada per Valdo i Obbina. El canterà del Madrid va tirar d'ortodoxia futbolística: ataca al defensor com si anès a menjar-se'l i cerca al seu company. Quan més a prop està del contricant, inicia la maniobra tècnica: passada i sprint. La tornada d'Obinna va ser perfecta, llarga i a l'espai, així com la definició de Valdo.

Al final va caldre arreglar l'error amb una obra de mestre artesà. Més que derrocar la paret, Xavi va saber quina pedra fallava en aquell moment i simplement la va treure. La seva passadava valer tres punts que deixen la Lliga tal com està: avorrida.