Guardiola, una altra dimensió

Guardiola mirava a terra, preocupat. En la meua ment es va fusionar aquesta imatge del tècnic amb la pel·lícula 'Una ment meravellosa', que va protagonitzar Russell Crowe. Números, fletxes, noms i posicions interposats i desordenats en una pissarra imaginària. I de repent...

El Barça guanyava gràcies a un gol antològic de Messi, però estava amb deu. Urgien solucions. Primer pas: no precipitar-se, esperar a que arribe el descans. Segon: despistar al rival, retardant el pla i sortint al camp sense canvis en la segona part. Tercer: el cop de gràcia, la sorpresa majúscula.

Crec que poca gent en els seus cabals podia imaginar el canvi de Busquets per Ibrahimovic. No entra en la quadrada filosofia blaugrana haver de defensar un resultat. Res d'això. Guardiola va transformar el principi de 'la millor defensa és un bon atac' en 'el millor atac és una bona defensa'.

Amb Ibrahimovic en el camp el Barça jugava un 4-3-2. La inferioritat en el centre del camp feia que la pilota no arribara als davanters. Amb el canvi, Guardiola va aconseguir enfortir el centre del camp i guanyar en movilitat, ja que Keita, Iniesta i Xavi es podien despenjar amb més facilitat per a connectar amb Messi.

Del no poder sortir de la pressió i del joc estàtic es va passar a dominar el partit i a tenir movilitat i capacitat de sorpresa. La va tenir Keita i va fallar, però no Xavi, que va sentenciar un partit en el que Guardiola va demostrar ser un brillant estratega.

La seva trajectòria com a entrenador és estranya. Trenca tots els esquemes predefinits i no coneix la paraula derrota. Per a ell, aquella màxima de Simón Bolívar que resa que 'l'art de vèncer s'aprèn en les derrotes' no existeix. Potser la seua difícil sortida del Barça i el seu tempestuós final de carrera el fessin madurar fins a convertir-lo en l'aparent màquina racional que sembla ara.

Parteix d'una concepció teòrica del futbol, el cruyffisme, però ho aplica amb una claredat i una eficàcia que el fan parèixer l'empirista més expert. Res més lluny de la realitat. Guardiola s'ha trobat amb una sèrie de futbolistes que estan a prop de la seua altura i és gràcies a ells i a la seua excelsa capacitat que ha construït el que ara és el Barça.

El millor de la jornada: el Mallorca i l'Athletic de Bilbao. Els balears, derrotant al Vila-real, sumen deu victòries a casa (100%) i tornen a estar en Champions. Els bascs, per la seua banda, van remontar un partit que estava perdut -com l'Almeria- i amb un Llorente que demana a crits la selecció no només pels gols sinó perquè és un futbolista diferent van sumar tres punts que els apropen a Europa.

El pitjor de la jornada: els grans no tenen rival. I no només passa a Espanya. També a Itàlia, on l'Inter és indiscutible, i a Anglaterra, on el Chelsea va guanyar de forma contundent a l'Arsenal d'un Cesc al que els resultats i no els milions apropen al Barça. Les últimes setmanes se'l veu més gesticulador i desesperat que mai. És massa gran per a l'equip on juga ara mateix.