D'èpica, vaixells i lires

Quina raó tenia José Antonio Camacho en una entrevista publicada aquest diumenge en El País. El de Cieza va ser víctima d'aquests dubtes i no va arribar a asseure's a la banqueta local del Bernabeu en la primera etapa de Florentino Pérez.

El Madrid és un equip èpic en majúscules. La incertesa, un estadi que inhabilita a una majoria aclaparadora dels humans, fa brollar al Bernabeu un clima especial que sol precedir als gols in extremis, les remuntades impossibles, els títols més recordats -confiem que aquesta vegada no-.

El partit contra l'Osasuna va ser una demostració més. Segurament no serà l'última aquesta temporada. Els ingredients de les nits boges solen ser semblants. Dubtes inicials, gol de l'equip contrari perquè no sembli massa fàcil, reacció ràpida però no definitiva, cop del rival aparentment fulminant i èxtasi local, ara sí, sense capacitat de reacció per a la víctima.

És en l'anarquia on el Madrid està còmode. En la imperfecció, en concedir dues ocasions després de remuntar i a segons del final del partit. En confiar en els seus millors homes. A diferència del Barça, tot estil i harmonía, en què el seu entrenador és capaç de canviar al futbolista més car de la història en la tornada de les semifinals de la Champions League necessitant un gol. Això és impensable a Chamartín, que celebra els gols de Cristiano Ronaldo ?el seu Homer particular recitant èpica en absència de rapsodes locals- com si fos l'últim que han de fer, com si la vida dels afeccionats acabés en les boques de l'estadi.

Però -ai!- aquest Madrid indomable s'ha topat amb un os. Amb un equip que, a aquestes històries audaces de l'Antiga Grècia li afegeix una música dolça, harmònica, tocada per la lira d'alguna divinitat hel·lena de bellesa indescriptible. És el Barça de Xavi i d'un Guardiola al que alguns hem vist una mica fatigat últimament però que sembla que encara té molt per oferir. Un Barça que ha vist com naufragava el seu trirrem a Europa però que, salvats les dones, els nens i els mobles, vol seguir remant en un pot en què caben els justs, els imprescindibles. I després d'uns dies difícils, ja veuen la platja.