Falta de frescor a la Lliga

La Lliga s'ha acabat, i a Barcelona tornen a estar de celebració. És el moment dels càntics al nor-est i de la trista reflexió a l'altiplà. Ja sona a cicle. Més enllà de la continuïtat de Pellegrini o de les eleccions en el Barça, fets que marcaran la temporada que ve, val la pena parar-se a reflexionar sobre l'estat actual de la màxima categoria del futbol espanyol.

Els tòpics no surten del no-res. Històricament, les apostes estratègiques ofensives s'han fet per guanyar pels punts. L'equip que apostava per reduir defenses rebia més cops, però tenia més possibilitats de respondre amb gols gràcies al seu plantejament.

No obstant això, el llibre d'aquesta lliga el tanco amb la preocupació que gairebé cap dels condicionants que s'utilitzaven en els anys 80 i 90 per valorar a un equip o a un futbolista serveixen per analitzar el que davant el nostre ulls passa a la velocitat de la llum. Ha de ser el futbol 2.0 o el que en aquest espai hem anomenat futbol postracional.

A nivell de conjunt, la lliga dels 99 punts deixa en la cuneta aquella vella idea d'equips atacants o defensius. Barça i Madrid ?els primers sobretot- han aconseguit a través de la multiplicació d'ingressos afavorida pel sistema econòmic imperant reduir pràcticament a zero el risc de derrota. El Barça, equip ofensiu per excel·lència, és el que menys gols rep. Demolidor.

Fins i tot l'analista més estúpid és capaç de llegir el 95% dels partits dels dos grans a priori. Sembla que sabem més que mai de futbol. Però no és cert. Sabem el que veiem, i veiem el que ens ensenyen. Quants dels teòlegs guardiolistes o florentinistes saben a què juga el Màlaga o el Deportivo en un partit entre iguals? M'incloc entre els pecadores vanidosos, i proposo fer propòsit d'esmena.

Prefereixo una lliga en la qual hi hagi més d'un escenari, més d'un decorat, i que els encarregats de l'atrezzo l'hagin de moure setmana rere setmana. Això ocorria no fa tant amb el València, la Real Sociedad o el Sevilla. A dia d'avui sembla impossible que ningú tusi als dos totpoderosos. I sí, té mèrit mantenir el nivell d'atenció i competitivitat, però és el mínim exigible.

Deia en una entrevista abans del partit Fernando Sanz, president del Màlaga, que els equips grans estan començant a donar mostres de solidaritat perquè veuen que els petits es moren. Cal articular mecanismes perquè baixar a Segona no posi en perill l'existència d'un club, reflexionava. I això passa, sobretot, per negociar els drets de televisió col·lectivament i fer un repartiment més equitatiu. Al final el futbol no està tan lluny de la societat i la política; els canvis són qüestió de voluntat. Per si no ha quedat clar, el meu epíleg al quadern de la lliga 2009/2010 se'l cedeixo al president aladroc: "la Lliga no és atractiva". Més clar, aigua.