ERRORS I CURTPLACISMES

Una vegada més, el futbol davant el dilema. Seguir amb les regles que l'han convertit en l'esport més popular del planeta o renovar-se per guanyar justícia en detriment de dinamisme?

Si bé és cert que el no-gol de Lampard -com també el fora de joc de Tévez- són imperdonables errors arbitrals, ningú podrà negar que sense el marge d'error que l'ull humà i les pulsacions provoquen en els àrbitres aquest esport perdria bona part de la seva gràcia i potser també de la seva memòria.

Si el gol de Lampard hagués pogut pujar al marcador gràcies a un vídeo, molt poca gent sabria qui va ser el davanter anglés Hurst, i molt menys Tofik Bakharamov. 44 anys després d'una injustícia històrica, un altre error clamorós d'un assistent, en aquest cas l'uruguaià Mauricio Espinosa, posava a la plana Anglaterra de Capello al seu lloc abans d'hora.

Ningú sabrà mai que hagués passat si els anglesos haguéssin empatat, però la manca de protestes contundents en acabar el partit parlen per si soles. Alemanya, desplegant un futbol amb poc toc, molt d'ofici i immensa contundència, ha esborrat del mapa als britànics. El ridícul de Capello és una altra victòria per al futbol, denigrat aquests dies a la seva festa quatrianual per tant maldestre i conservador com hi ha solt.

En un altre ordre de coses, la història mundialista d'Alemanya i la memòria de l'assistent àzeri Bakharamov demostren a les clares que el futbol cal analitzar-lo fugint de curtplacismes. Si les coses es fan bé cadascú acaba al seu lloc. Alemanya podrà guanyar o perdre amb l'Argentina, però ningú dubtarà de la seva història.

Això hauria de servir per analitzar la situació de la selecció espanyola. Crec que pocs dubten que el grup actual és el millor de la història d'aquest país. Es va guanyar una Eurocopa, i les aspiracions mundialistes estan intactes. No obstant això, s'analitza cada moviment del seleccionador com si fos l'últim, convertint cada detall en assumpte d'Estat.

Qui vulgui que Espanya guanyi aquest Mundial ha de saber, en la meva humil opinió, que no el guanyarà o perdrà Del Bosque. Seran els jugadors, que estan sobre el camp i han de confirmar la teoria que són millors que la resta. No hauria de ser que l'entrenador sigui culpable dels errors i els jugadors, únics herois d'una festa a la que algú els ha convidat. Evitin, doncs, curtplacismes, i gaudeixin dels vents favorables que modelen la història sense buscar culpables si un dia no bufa a gust de tots. A tots, entrenador i jugadors, la història els absoldrà. O no.