Rosell, per descart

Pel que ens diuen els candidats, els barcelonistes ja podríem estar pensant en el Mundial o en les vacances. Tots asseguren que el model esportiu no es tocarà, i de moment no han aparegut grans noms futbolístics relacionats amb les candidatures, així que la campanya està resultant d'allò més avorrida.

Han sortit temes com les presumptes irregularitats de Rosell a Brasil o algunes propostes interessants respecte al Camp Nou o la gestió de la Masia, però en el fons crec que el barcelonisme mira a les eleccions més per una qüestió de desconfiança que d'il·lusió.

El final del nuñisme, els anys de Gaspart i l'Imperi Laporta em deixen la sensació que el Barça necessita a algú molt institucional i de perfil baix per a la seva presidència. Algú que gestioni molt i parle poc, i de qui no hàgim de lamentar titulars a pocs dies de partits decisius.

Qui ho garanteix? És la pregunta sense resposta clara. Crec que Ferrer ha perdut molta credibilitat en presentar-se primer com el continuista crític i després convertir-se al laportisme més ferotge.

Ingla m'ha decebut bastant. Té el perfil institucional que es reclama, però perd en les distàncies curtes i no ha estat capaç d'articular un discurs alternatiu i diferent al de Ferrer. A més, la seva tàctica de desgast contra Rosell demostra que té un costat fosc que justifica els mitjans per aconseguir el fi i que pot aflorar en qualsevol moment.

Benedito atreu i crec que la seva figura seguirà pujant durant tota la setmana, encara que és difícil que tingui possibilitats perquè és pràcticament un desconegut i li faltarà temps per a que la massa social el crega fins al punt d'apostar per ell. Però no podem 'oblidar el seu nom' per al futur.

I queda Rosell, l'home que sense estar sempre ha estat, el candidat que en l'ombra i pràcticament en silenci ha aconseguit que una part important del barcelonisme el crega i l'associe a la part bona del laportisme. Rosell guarda part de la frescor dels primers anys però ha adoptat un paper molt institucional en la campanya. És com si Laporta fos candidat i ell, president. Es limita a defensar-se i a explicar el seu projecte, que res té de rupturista.

I és que en el fons apostar per un canvi total seria suïcidar-se electoralment. Al Barça li ha anat esportivament tan bé en els últims temps que cal respectar el llegat de Guardiola i tractar que segueixi el màxim d'anys possible. Ara bé, crec que la paraula 'model' s'està utilitzant amb cinisme per part de molts.

I com crec que els principis han d'estar sempre per damunt de les circumstàncies puntuals, em quede amb Rosell. Amb tots els dubtes que tinc, pense que ha sabut esperar el seu moment i que se'n va anar, com molts d'altres, sense demostrar el que valia perquè la Revolució Cultural de Laporta no li va deixar més opció.