Fent balanç

Si alguna cosa ha quedat clara en aquest Mundial és la importància del grup. Cap dels tres supercracks que havien de menjar-se el món ?Cristiano, Messi i Rooney- han passat de quarts, i a les semifinals han arribat quatre equips que basaven la seva fortalesa en el col?lectiu.

I tres d'ells ?Espanya per suposat, Alemanya i Holanda- s'han emmirallat en Guardiola i el seu Barça per construir equips guanyadors. Quina casualitat. Totes tres seleccions han mostrat estils molt diferents partint d'una base comuna: sacrifici col?lectiu, igualtat entre subjectes i paper important del seleccionador entès com a psicòleg.

Joachim Löw i Bert Van Marwijk han transformat per complet les seves seleccions. Els alemanys, històricament maldestres i industrials però efectius, s'han convertit de repent en equip de toc on prima l'enteniment, fruit de la multiculturalitat.

A Holanda les urgències històriques i el desencantament s'han menjat al romanticisme. La taronja segueix sent mecànica però en un altre sentit de la paraula; el defensiu. Holanda és ara un equip millor entrenat i construït des del darrere, malgrat que els millors jugadors segueix tenint-los al davant. A canvi, ha perdut imaginació i virtuosisme. Només Robben i Sneijder, en papers molt complementaris, es permeten el luxe d'utilitzar el verb jugar.

I Espanya, ja s'ha dit tot d'Espanya. Del Bosque té molt de mèrit perquè els entrenadors tendeixen a creure's part imprescindible de l'èxit, potser perquè sempre són els primes que paguen el fracàs. El cas és que el salmantí va heretar un grup on calia tocar poc tàcticament. L'entrenador s'ha mostrat sempre reflexiu i ha justificat cada acte. El temps li ha donat la raó. Per resumir, Del Bosque s'assembla més al grup que Luís Aragonés, al que també és difícil retreure res.

I qui ha perdut? Doncs dues grans seleccions del Vell Continent com França i Itàlia, sobretot. I Argentina, però en menor mesura. Les dos primeres estan immerses en un desesperant procés per retrobar-se amb si mateixes del que difícilment sortiran en els propers quatre anys. A la pàtria de Messi és diferent. Saben que tindran una altra oportunitat al Brasil amb el de Rosario madur. I en futbol, com a la vida, les perspectives i la il?lusió són el que anima a seguir treballant.

Tampoc no poden marxar contents els brasilers, tot i que els judicis realitzats em semblen exagerats. S'imposen les visions curtplacistes que al principi veien en Dunga a un dimoni convers, després a una espècie de divinitat de la tàctica i finalment van acabar recordant que Brasil sempre ha jugat a l'atac.

És cert que Brasil ha traït, en certa manera, la seva història, però no ho és menys que també ho ha fet Holanda i ha estat a un peu ?el de Casillas- d'endur-se el Mundial. En futbol no hi ha un únic camí, i el de Dunga és tan legítim com el de qualsevol altre. Ningú no pot negar que estem davant d'una fornada fluixa de brasilers.

I Àfrica? Se la segueix esperant. Als vuitanta i principis dels noranta sorprenien per ser equips ràpids i alegres, i els romàntics es lamentaven de la seva falta de joc col?lectiu i domini de la pissarra. 'Compte quan s'espavilin!', era la frase. I seguim igual, però diferent. Ara s'han europeitzat i han perdut aquella alegria que els feia diferents. El resultat és el mateix: decepció rere decepció. La conclusió ha de ser que les marques blanques poden treure mercat a les consolidades, però mai substituir-les.

I és que trencar la tradició, en futbol, costa molt. Que li ho diguin si no a Espanya, el país on des de fa anys i panys es juga la millor Lliga del món i on mai s'havia aixecat una Copa del Món. En la prosperitat i en l'adversitat la rutina s'imposa. Els que dubten d'aquesta afirmació que busquin a Blatter i li preguntin pels àrbitres i la implementanció del vídeo per a les jugades polèmiques.