Iniesta fa immortal a Espanya

X. Prera.- El segon més llarg de la història. Passada de Cesc en profunditat. Iniesta controla, la deixa botar. La pilota sembla no voler caure. Però cau, i el de Fuentealvilla l'enganxa. Gol, Espanya guanya el Mundial dos anys després de l'Eurocopa de Viena, consolidant una generació irrepetible.

No és el moment de fer cròniques militaristes. Seria fàcil recordar ara la història bel·lica del Duc d'Alba, segur que serà citat, però no és el moment. Tampoc de relacionar manifestacions polítiques amb un triomf futbolístic. La coincidència temporal d'ambdues fites històriques no ha de confondre. No han guanyat idees polítiques.

Ha guanyat la subtilesa, el tractar bé la pilota. Iniesta, un jove que aquesta temporada ha viscut la pitjor cara del futbol després de tocar la glòria amb els sis títols, ha guanyat. Ha vençut una idea del futbol que te molt de catalana. Una relació amb la gespa i la pilota molt especial, hipersensible.

El partit va tenir molt de l'eliminatòria Inter-Barça. Espanya va ser el Barça, defensant la pilota. L'Inter, Holanda, sortint al contraatac a una velocitat de vertigen, amb Sneijder de llençador i Robben d'executor. La va tenir l'extrem del Bayern al minut 62. Però no és Diego Milito, i Casillas va estar perfecte.

Abans d'això, l'enfrontament va tenir moltes cares. Des de l'inici engrescador d'Espanya fins al domini holandés, basat en la força i la pressió en el centre del camp. L'equip de Van Marwijk va saber juntar les línies, dificultant que Pedro i Iniesta trobessin espai entre la defensa i els migcampistes. La primera part no va tenir massa història. El partit s'assemblava a la final d'un Mundial.

Canvis revulsius

Cal fer un homenatge a Del Bosque, que una vegada més ha llegit el partit amb gran precisió. El matx s'assemblava al de vuitens contra Portugal. Aquell dia, l'entrenador va apostar per Llorente i li va sortir bé, molt bé. Avui, però, ha optat per Navas, tenint en compte que Gio tenia targeta groga.

El sevillista ha creat perill en cada ocasió que ha encarat el seu lateral, i una centrada seva quasi la converteix Villa en gol. El seu xut, a boca de canó, l'ha tret Heitinga quan ja se celebrava. Eren els millors minuts d'Espanya, i Ramos l'ha tingut amb una rematada de cap franca. Però no era el seu dia. La glòria es feia esperar.

Abans del final ha entrat Cesc. Els dos equips han 'pactat' jugar-se-la a la pròrroga. I la selecció espanyola ha imposat el seu estil amb una Holanda cansada. Una llarga llista d'ocasions claríssimes s'han succeït en pocs minuts. Un possible penal a Xavi, una jugada on Iniesta ha aguardat massa per xutar, una cavalcada de Cesc que no ha vist a Villa i un xut de Navas que, rebotat en Gio, ha fregat el pal.

El partit agonitzava, i l'ombra dels penals ja era molt allargada. Es menjava el camp. Ho ennegria tot. A Holanda, amb un menys per expulsió de Heitinga, li anava bé. Però Iniesta, pell blanca com la llet, és llum. Tot ha nascut de la banda esquerra. Torres, que havia entrat poc abans, intenta un canvi de joc, però al del Liverpool res li ha sortit bé. Talla la defensa holandesa i la pilota cau a les botes de Cesc.

El món s'atura, el català pensa. Un pel egoista en un parell d'ocasions anteriors, veu a Andrés. La passada és una mica llarga, i el control del '8' és alt. La pilota, el maleït Javulani, s'enlaira al voltant d'un metre. I no vol caure, però la física no es discuteix. Iniesta engalta. Stekelenbourg, perfecte tot el partit, no pot en aquesta ocasió. Iniesta, en una demostració del que és, es treu la samarreta i té un record per a Jarque. Era el seu moment, però prefereix compartir. Perquè futbol és compartir, associar-se, ser solidari. Perquè Iniesta és futbol.

Quedava molt poc per al final, el temps just per a que Torres es lesioni. Per a saborejar una victòria que té molt de justícia. Aquest equip representa molt bé els valors del futbol primitiu, aquell que va conquerir masses després d'escindirse del rugbi a finals del segle XIX. Aquell esport que va enamorar a l'ambaixador espanyol a les illes britàniques dels anys quaranta, Torcuato López de Tena, qui va deixar escrit que "en un partit, el mateix que a la vida, el que menys interessa són les ostentacions individuals, l'individualisme fanfarró, inclús quan és fruit d'excel?lents qualitats futbolístiques".

Ell ho va veure i ho va explicar, d'altres ho han executat a la perfecció. El Mundial té nou amo, el vuitè i el primer europeu lluny del Vell Continent. Els fills de la utopia són també els homes dels rècords.