Ansietat

Gaizka Mendieta no passava pel seu millor moment. Era l'època del Barça de Van Gaal, en què el futbolista que havia triomfat al València jugava de carriler, amb tota la banda dreta per a ell. Era massa camp per a un jugador que no era ni molt menys el que havia sigut. Però Mendieta, que sempre confiava en ell mateix, reflexionava en veu alta sobre el seu mal moment. "És hora de passades fàcils, res d'arriscar". Buscar confiança, vaja.

Aquestes declaracions són perfectament traspassables a l'actualitat. Ni Villa al Barça ni Cristiano al Madrid estan complint les expectatives que s'havien creat a l'estiu. El seu preu els pesa com un mort, i en cada acció se'ls veu inquiets, incòmodes, ansiosos.

Però és que el futbol és, a més d'un joc de confiança, un esport de masses i, per tant, irracional en la majoria de les ocasions. Tothom en sap i tothom opina. Un jugador acabat d'arribar al que les coses no li ixen bé té el perdó de la graderia... fins que el té. No hi ha cap mecanisme perfecte que permeta saber quan acabarà el període de gràcia i començaran els xiulits. I això també pesa, malgrat l'argument fàcil que aquesta incertesa ja va amb la nòmina.

Si tot això fora poc, en el cas dels dos '7' s'afegeix que la seua tasca és fer gols. El davanter, egoista per natura ?jo també penso com la Carbonero-, ho té més difícil a l'hora de jugar fàcil, perquè moltes de les accions són decisives i rapidíssimes. Han de tenir el cap fred per escollir la millor opció, com a mínim en els propers partits, per tal de desfer-se d'aquesta mena de pressió que els atenalla.

A un els xiulits ja li han arribat, a l'altre les primeres crítiques en les converses de bar. A l'equip del portugués les coses no acaben d'anar bé, al de l'asturià sí. Faria bé l'ex del València a contagiar-se del seu companya manxec i no de Ronaldo. En això li va passar a la història. Estic convençut que condicions en té.