Desocupació i polítiques de dreta

Recentment el candidat a l'alcaldia de Barcelona per CiU presentava un llistat de propostes, entre elles la seva recepta per combatre la crisi basada en l'austeritat. Des del punt de vista econòmic llançar l'austeritat del sector públic com a dogma és un suïcidi, tal com està demostrant l'evolució del deute públic irlandesa en comparació de l'espanyola. Sobretot per a una ciutat com Barcelona que té un deute per habitant molt per sota de la de la immensa majoria de municipis de Catalunya i d'Espanya (al voltant de la meitat de la mitjana catalana i espanyola).

També el mateix candidat, Xavier Trias, alerta que la desocupació a la ciutat de Barcelona (que supera la xifra de 100.000 persones) és atribuïble a la mala política de l'Ajuntament de Barcelona. No deixa de ser sorprenent, perquè per al partit de la dreta catalana, tot allò que és dolent depèn sempre de l'ajuntament de Barcelona. Fer el principal responsable a una administració local de l'estat de l'ocupació o la desocupació de la ciutat és un tema complicat, primer perquè els treballadors d'una ciutat com Barcelona es desplacen, treballen fora, etc... i la ciutat també genera ocupacions per a altres ciutadans d'altres ciutats. Barcelona per si sola genera ocupació per al doble de quantitat de treballadors que la ciutat pot proporcionar, sinó no es formarien aquestes cues a primera hora del matí en les entrades de la ciutat ni hi hauria tants desplaçaments de fora cap a ella. D'altra banda, el marge perquè un ajuntament implementi polítiques econòmiques és limitat, per exemple, no pot reformar el mercat laboral, ni establir les regles de joc econòmiques, no pot fer controls a la banca, ni oferir bonificacions fiscals significatives a la majoria empreses que es fixin al seu territori des de la reforma del IAE que deixa exemptes del pagament a una gran part d'aquestes empreses.

És a dir, suposar que la causa que la desocupació a Barcelona superi els 100.000 habitants és culpa de l'equip de Jordi Hereu, com ens vol fer creure la dreta de la ciutat, és una afirmació com a mínim bastant poc sostenible.

Xavier Trias i CiU no han signat cap dels Pactes Locals d'Ocupació. En ells les cambres de comerç, la patronal, els sindicats i els partits signataris de la ciutat (PSC, ICV i ERC) es comprometen a impulsar les poques polítiques actives d'ocupació que pot fer una ciutat: facilitar i simplificar els tràmits burocràtics, realitzar accions formatives, etc... En situació de crisi, un ajuntament tampoc pot fer molt més, a part de NO reduir inversions o intentar no aplicar una austeritat que faria caure la demanda (i per tant l'ocupació) sempre que pugui mantenir el deute a un nivell acceptable (com sí pot fer Barcelona).

D'altra banda, la dreta de la ciutat no ens explica molt clarament quin és el seu projecte. Només se solivianta amb els números d'aturats i li tira la culpa al govern de la ciutat.

Si la dreta no ens explica les seves alternatives i creu que són millors que les que la patronal, càmeres i sindicats pacten amb l'ajuntament, sí que podem valorar en alguna cosa la intensitat de les polítiques que ocupa. Per CiU, l'ajuntament de Sant Cugat ha estat exemple de bona gestió i estan tan orgullosos que fins i tot el seu alcalde té molt clar que serà Conseller de la Generalitat en la suposada victòria en les autonòmiques. Bé, espero que no sigui el conseller d'indústria ni de treball, perquè la realitat ens dibuixa una cosa ben diferent.

Malgrat que la intensitat de l'activitat econòmica d'una ciutat no es pot atribuir com a responsabilitat única d'un ajuntament, en la lògica de CiU i de Xavier Trias, això sembla que sí que és així.

Si analitzem la creació d'ocupació d'ambdues ciutats en aquest últim any, segons dades del Ministeri de Treball, tenim que a la ciutat de Barcelona, entre Gener i Juliol hi ha hagut més de 450.000 nous contractes, a Sant Cugat gairebé 17.000. No es pot comparar les dades en brut, ja que Barcelona és una ciutat de 1.600.000 habitants i Sant Cugat de gairebé 80.000. Per això una variable pot ser la creació de noves ocupacions per cada 1000 habitants. Això implica comparar cada ciutat i veure la "intensitat de creació d'ocupació" i comparar les polítiques d'un municipi amb un altre sempre tenint l'excepció que variables externes a l'activitat municipal també influeixen.

Si comparem la creació d'ocupació per cada mil habitants tal com s'observa en la següent gràfica, observem que d'una situació de partida semblant (uns 30 nous contractes per cada 1000 habitants) la ciutat de Barcelona es desenganxa de Sant Cugat podent generar una mitjana de 40 nous contractes d'ocupació per cada 1000 habitants mentre a Sant Cugat es queda en uns 30 nous contractes.

Repeteixo que les dades no són totes atribuïbles a la virtut o defectes de tots dos ajuntaments, però per a Xavier Trias i la dreta això sembla que és així, i haurien de plantejar les dades més enllà del "hi ha més aturats o menys" i veure si les seves propostes són útils. Com a mínim i amb les prudències que ja he indicat, Barcelona (amb les polítiques del PSC i ICV) és capaç de generar un 25% més d'ocupació que el que genera Sant Cugat amb "les excel·lents polítiques" de Recoder.

Traslladant les dades a grosso modo, si Barcelona reduís la seva capacitat de generar noves ocupacions al ritme de Sant Cugat es crearien ni més ni menys que 16.000 ocupacions menys al mes, en els primers 7 mesos de l'any avui hi haurien 112.000 menys contractacions en el 2010 de les que hi ha hagut... una xifra superior fins i tot al nombre absolut d'aturats a la ciutat de Barcelona (uns 105.000).

Les dades que mostro, torno a repetir, cal prendre-les amb la prudència que ni l'èxit de Barcelona ni el fracàs de Sant Cugat són atribuïbles única i exclusivament a Hereu o a Lluís Recoder. La pròpia ciutat segueix les dinàmiques del mercat i es veu afectada per les infrastructuras que generen tercers, la dinàmica de mercats econòmics que van més enllà de la ciutat, etc... però en alguna cosa sí que són responsables. Partint que a Sant Cugat no existeix un Pacte Local d'Ocupació de l'ambició del que sí té Barcelona.

Les polítiques d'austeritat, de no signar Pactes Locals d'Ocupació, de no creure en els agents socials i apostar per polítiques actives d'ocupació sí que marquen diferències. No faré la demagògia fàcil que seria aconseguir que el titular fos "Xavier Trias governant Barcelona generaria 16.000 ocupacions menys al mes" sí que hauria de ser la dreta catalana més prudent a l'hora d'atribuir la desocupació als seus rivals polítics o a l'hora de proposar mesures d'austeritat que encara que sembli el contrari "no toquen" en plena crisi.