Fem un cine?

És un fet reconegut que l'estiu no és una bona època per anar al cinema. Proliferen les pel·lícules infantils i les comèdies sense solta ni volta. Normalment, cal carregar-se de paciència i esperar la tardor per començar a trobar algun producte interessant. Aquesta temporada, però, ha resultat una mica diferent, perquè les tres incursions cinematogràfiques que he fet darrerament m'han semblat prou estimulants.

Parlem primer de Woody Allen i de la seva recent estrena, Conocerás al hombre de tus sueños. Com a "woddyalleniana" de pro, em sento força ofesa pel tractament que acostuma a rebre de certa crítica pseudointel?lectualoide. I això no significa que jo tingui una bena als ulls. Si cal dir coses negatives, les dic. Però no conec cap altre director que hagi de competir de manera tan ferotge amb ell mateix. Es troba constantment sotmès a l'eterna comparació entre les seves pròpies pel?lícules. Que si aquesta és millor que l'altra, que si no ofereix res de nou, que si sempre parla del mateix... I jo exclamo: i és clar! Tracta les mateixes pors, les mateixes incerteses, els mateixos interrogants. Té un estil propi i potent. Les seves pors, incerteses i interrogants palesen les grans preocupacions de tots nosaltres, la condició humana amb majúscules. Em molesta que els mateixos que s'empassen obedientment tot allò que arriba dels Estats Units (acció, ciència ficció, aventures, comèdies vergonyosament recurrents) es plantegin l'absurda comparació, però no diguin que, atesa la dubtosa qualitat del cinema actual, Conocerás al hombre de tus sueños serà segurament del millor que veurem enguany. No es tracta d'una obra mestra, però sí d'una digníssima pel?lícula sobre la vida. M'agradaria que l'anéssiu a veure i opinéssiu aquí.

També us vull parlar de Lope, film biogràfic sobre els anys de joventut i els inicis creatius del Fénix de los Ingenios. Un producte d'època ben dirigit i ben interpretat, que no pateix els excessos que sovint amaren el gènere. El paper protagonista recau en l'argentí Alberto Ammann, que va destacar a Celda 211, mesurat i creïble, fantàsticament envoltat per dues actrius de talla ja reconeguda: Pilar López de Ayala i la magnífica Leonor Watling, que es menja la pantalla amb els ulls i el somriure. El rigor històric m'ha semblat correcte, malgrat l'obligada literaturització romàntica, i l'ambientació prou encertada. M'ha fascinat la sorpresa final, la tendra balada de Jorge Drexler intitulada "Que el soneto nos tome por sorpresa". Una lloa de l'estrofa reina en el segle XXI! Com podeu comprendre, quan algú (com una servidora) està igualment malalt de cine, de teatre i de literatura (recordeu: compulsió crònica), resulta fantàstic. Els límits s'esborren i només queden (oh beneïdes!) les imatges i les paraules.

Finalment, el meu tercer comentari ve de la mà d'Achero Mañas i de la seva tercera oferta cinematogràfica: Todo lo que tú quieras. Després d'El Bola (2000) i de Noviembre (2003), el director madrileny ens ofereix una delicada reflexió al voltant de la paternitat. Juan Diego Botto (superb) interpreta un vidu jove que s'ha de fer càrrec de la seva petita filla. Per aconseguir la felicitat de la nena, serà capaç de tot. L'al?legat intel?ligent i mesurat de Mañas a favor del paper dels pares en la nostra societat, esdevé alhora una tendra història que reivindica molts altres papers. Un relat autèntic i ben narrat que, sense arribar a tràgics excessos, planteja un camí obert envers la tolerància i la comprensió. La pel?lícula és d'estrena molt recent i, per tant, no vull desvetllar massa més, a desgrat dels resums que corren per la xarxa i que pràcticament ens ho expliquen tot. Simplement diré: no us la perdeu.

Aneu al cine, estimats lectors, i després, en parlem.