Fora de casa

Curiosament, l'anarquia, part fonamental de l'ADN matalasser, va condemnar a l'Atlético en el seu partit contra el Barça. Fins al segon gol de Piqué els marcatges individuals al centre del camp havien permès controlar als creadors blaugrana.

El Barça patia, però l'estratègia, ai l'estratègia tant menyspreada en ocasions, ha canviat el partit. Després del gol, l'Atleti es va anarquitzar, es va oblidar dels marcatges i de fixar a Xavi, Iniesta i Busquets. Un regal per al Barça, que hauria pogut golejar de no ser per la falta de punteria i les aturades d'un porter alt i àgil, qualitats normalment incompatibles.

Les lligues es guanyen fora de casa. Al Camp Nou els partits cauen per si sols, però és lluny de Barcelona que s'han de treure les castanyes del foc amb joc, sí, però també caràcter.

El Barça de Guardiola ja ha deixat de sorprendre, però no per això deixa de ser eficaç. Comparem-ho amb el tenis. Els números u com Federer o Nadal hi ha un moment en què semblen invencibles. Guanyen i guanyen, però amb el temps hi ha rivals que treuen el cap i s'apropen al nivell.

Aquest rival és el Madrid, però també l'Atleti, el València i el Vila-real. Com en el cas del Barça, els dos equips valencians van treure tres punts en estadis estranys. En la mesura en que continuen aquestes victòries lluny de casa parlarem de Lliga igualada. La competició i, sobretot, l'aficionat, ho agrairà.