Barcelonisme utòpic

Parlem clar, el que ha fet el Barça les dos temporades anteriors és una utopia. Jugar tant i tant bé i a més guanyar títols a dojo és difícilment repetible. Les utopies, per definició, no es compleixen. És per això que, tenint en compte el dit anteriorment i la personalitat de Guardiola, el model actual se sustenta sobre una fina capa que, malgrat aparentar ser duríssima, pot enfonsar-se en qualsevol moment.

Entre d'altres coses, perquè el barcelonisme tendeix a l'autodestrucció. No entrarem ací a valorar si Laporta és un lladre descarat o si darrere de Rosell hi ha un determinat partit o un altre. El que és inqüestionable és que, en el millor moment de la seua història, el Barça pot veure's immers en una trama d'acusacions i tribunals. Bo no pot ser.

L'altra és l'afició. Tot són pegues i comparacions amb el Madrid. A la capital estan bé, és cert, però no ho és també que la temporada no ha fet més que començar i no hi ha res perdut ni molt menys? A Guardiola se'l comença a qüestionar, però quan se'l critica cal tenir en compte que sempre actua seguint un guió o, més exacte, un model. Que, afegim, s'assembla molt al socialisme utòpic de finals del segle XIX.

Guardiola és un racionalista, fill de la Revolució Francesa, que intenta construir un model nou, desconegut. Això, com els passava als Fourier, Owen i companyia, no està a l'alçada de tothom. Es busca l'excel?lència, i en aquestes primeres proves no hi caben les masses.

Com aquells falansteris on els treballadors havien de tindre tot el que necessitaren i ser feliços en petites comunitats, ell vol plantilles curtes i solidàries. Per això cal confiança, i no hi caben suecs poc compromesos o camerunesos que discuteixen el líder o, el que és el mateix, el model. No renega de la indústria. És més, té un equip que quan funciona té molt de màquina perfecta.

La solidaritat no és un mitjà sinó que és convertida en un fi, juntament amb l'exquisidesa i el moviment. Això és del tot innovador, ja que la solidaritat està renyida, històricament, amb l'excel?lència. Les societats ancestrals s'han ajuntat per combatre un enemic millor. El model de Guardiola supera preceptes històrics. I no només això, sinó que guanya. El súmmum.

Precisament per ser novetat, per falta de consolidació i perquè no està fet directament per a les masses el fan fàcilment criticable. És fàcil imaginar els patrons de 1900 riure entre cigars vinguts de Cuba després d'acabar amb les vagues ludites. De Guardiola quasi ningú amb dos dits de front se'n pot riure. Seria contraproduent. Però hi ha altres estratègies. Presentar-lo com un esser vanitós, allunyat de les 'masses' ?amb tot el respecte pel mot- que el veneren. Dir que el que fa no té mèrit perquè els altres es rendeixen abans d'hora. Són exemples.

Però el 'guardiolisme' també està qüestionat des de dins. La dependència de Messi fa que l'argentí no contribueixi en les tasques defensives com la resta, el que trenca amb el principi de solidaritat i moviment constant, ja que ja no busca l'espai per rebre. No el necessita, però potser la resta de l'equip sí. Ningú pot substituir Xavi, amb el que el concepte d'igualtat també queda en entredit. I si el toc deixa de ser fluït perquè hi ha respostes igualment lícites al model, els dubtes apareixen. Davant d'això Messi pot ser una solució puntual, però no duradora.

El model sobreviurà mentre hi haja confiança entre els actors. Guardiola i els jugadors, sobretot. Però si el carrer entra al vestidor, i això passa sobretot quan les coses es torcen, l'afició passarà a ser un actor important i, per tant, el que diga o faça serà part del resultat final. Qui haja gaudit amb Guardiola i els seus estos dos anys té un deute amb ells. Es mereixen, ja no un any, sinó com a mínim uns mesos. No?