Estupideses

Em resulta trist recórrer al vell tòpic que ve a dir que el futbol, com tot a la vida, no deixa de ser un estat d'ànim. Durant dos anys hem arribat a pensar que la màxima formava part d'un llibre acabat. Que quan Guardiola va iniciar el seu 'best seller' va oblidar aquest capítol. I això, en un club on se sol dir que passa una mosca i desestabilitza, és molt.

El barcelonisme va arribar a creure, per dies, que inclús podia generar estats d'ànim i que aquests podien ser decisius no només per anar a treballar amb un somriure sinó per empentar la pilota que no volia entrar. Parlem de la setmana prèvia a la tornada de la Champions League contra l'Inter.

En canvi, aquest inici de temporada al Barça sembla que l'afecten massa els estats d'ànims. Després de dos anys en què només es qüestionaven els excessos del President ?ja els pagarà a l'assemblea, i potser li coste una carrera política-, la venda d'Ibrahimovic ha fet a Guardiola vulnerable. Molt pocs, només els més agosarats, s'han atrevit a criticar-lo, però s'ha generat un 'run-run' perillós que l'entrenador, qui sap si per miopia o per excés de confiança, no ha aturat.

I no és només que es puga dubtar de la idoneïtat econòmica de la venda d'Zlatan ?no jo- sinó que, d'alguna manera, Guardiola s'ha humanitzat. Una operació que havia de ser un bàlsam per al vestidor s'està convertint de rebot en la demostració que el 'Super heroi' de Santpedor també pot cometre errades.

Aquesta obvietat pot marcar la temporada del Barça. De com l'entrenador i l'equip encaixen la baixada al món ?cal dir fang?- dels mortals dependran els resultats finals. El que ha passat fins ara no és preocupant si es treuen les conclusions idònies. No crec que haja faltat actitud, i jugadors i preparador s'han sabut reinventar en altres ocasions quan l'estratègia ha mostrat símptomes d'esgotament. La prova la trobem de nou amb Ibra. Quan el suec es va lesionar, la reconversió de Messi a fals punta va donar un nou aire a l'equip.

Es tracta de fer el mateix, conscienciant-se que les lligues de 100 punts són una excepció. Ja ho dèiem la setmana passada, els números u passen per un moment en què semblen invencibles i, amb el temps, l'acomodament i la millora dels rivals, s'humanitzen. És el moment de mirar-se les cames i comprovar que sí, que en tenim dos, com la resta. I recordar que no es guanyava perquè la resta en tinguera una, sinó perquè les pròpies funcionaven més ràpid i millor. Sembla estúpid, no?