És això el que volem?

Les golejades del Barça a l'Almeria i del Madrid a l'Athletic no han pogut arribar en millor moment. En ple debat sobre el repartiment dels ingressos televisius, els dos grans golegen sense miraments. Amb violència, exhibint tot el seu potencial, just abans del clàssic.

Com passa amb la crisi econòmica en la que el món està immers, la solució sembla passar per carregar la culpa sobre a la classe mitjana. Aquella que, al marge dels beneficis dels gegants, dóna vida a l'economia real, amb les petites empreses que ocupen a milers i milers de persones.

Al futbol espanyol passauna cosa similar. Assegurem el futur dels dos grans en detriment dels equips que, en major o menor mesura, els poden fer ombra. Serà tot el racional que es vulgui seguint els paràmetres capitalistes, però com a aficionat és un revés dolorosíssim. I el pitjor és que els equips més petits donen el 'sí' al repartiment, acceptant un statu quo d'inferioritat comparativa que hauran de mantenir temporada rere temporada.

Un no és la primera vegada que es refereix al cansament de veure com, setmana sí setmana també, Barça i Madrid humilien a la resta. I encara es permeten el luxe, amb el consentiment d'uns mitjans esportius molt escorats al partidisme, de donar lliçons de moral: que si aquest s'ha deixat guanyar, que si l'altre utilitza massa la violència per aturar als cracks.

Quin un altre mètode queda? Cap. I quina esperança? Poca, perquè només dos clubs han aixecat la veu davant un atac gravíssim a quelcom tan inherent al capitalisme com la lliure competència. S'està donant un cop d'estat a una competició ja molt adulterada amb el consentiment de la gran majoria.

L'ésser humà té una capacitat sorprenent per suportar injustícies. Podem viure aguantant-les per molt temps, sense explotar. Ara, segurament, no passarà res. Se suposa que tenim suficient amb que ens caigui la bava amb Messi i Cristiano. Ara bé, quan les lligues a 100 punts, que tanta gràcia ens fan ara, siguin una constant, potser sigui massa tard.

Mai ha estat tan certa aquella frase d'Eduardo Galeano que diu, més o menys, que l'aficionat al futbol té com a principal característica la paciència: per veure un partit bo, haurem d'aguantar molt, però que molt. Cada vegada més.