Preciado i el Barça-Villarreal

La roda de premsa de Manolo Preciado va ser espectacular. Li va cantar les quaranta a Mourinho com segurament mai ningú ho havia fet. D'entre tot el que li va dir, crec que hi ha una frase que per als mitjans ha passat un poc desapercebuda però que la gent que ha dedicat part de la seua vida a fer esport entendrà que pot fer més mal que res: "Aquí, primer que res, som esportistes".

Segurament, i tenint en compte els milions que hi han pel mig, la frase de Preciado no és del tot correcta, per molt romàntics que ens posem. El futbol fa anys que ha deixat de ser només un esport i, per tant, les seues regles originàries s'han mesclat amb d'altres que poc tenen a veure amb una competència sana. Diu Galeano que el futbol és un "trist viatge del plaer al deure". Lluny queda l'admiració que Torcuato Luca de Tena, ambaixador espanyol a Londres i avi d'una generació de gent dedicada als mitjans, mostrava pel futbol primitiu a principis del segle XX: "siga com siga" o "guanyar coste el que coste" són frases desterrades del vocabulari esportiu britànic".

Malgrat que, com diem i corrobora Galeano, el futbol ha perdut bona part del seu regust primitiu, no hi ha res pitjor que dir-li a un esportista que no es comporta com a tal. Hi ha un codi ètic que quasi ningú ja respecta en aquest esport de la pilota però que es treu del calaix de la memòria per, de manera més o menys honesta, més o menys intencionada, retreure certs comportaments que es consideren abusius. És el que ha fet Preciado, que no tolera que el posen en mig d'una lluita ?Barça contra Madrid- que té el mateix d'esportiva com d'econòmica. Tota la raó, i la millor prova ha estat la solidaritat dels seus companys Pochettino i Lotina.

Però el futbol, en aquest trist viatge al deure, no ha perdut tota l'essència. Encara li'n queda suficient com per, de tant en tant, regalar-nos partits com el Barça-Villarreal. Per als que estem cansats de la superioritat dels de Guardiola, i això és una crítica no al Barça ni als rivals, sinó sistèmica-, partits com els de dissabte ens retornen als orígens. Que un equip tutege al Barça al Camp Nou amb les seues mateixes armes és quelcom que quasi havíem oblidat. Ara, segurament, haurem d'esperar mesos per veure un altre partit tant disputat, però en el frustrant camí de dimecres- dissabte- dimecres i després de celebrar el diari gol de Messi sense gaire entusiasme, tancarem els ulls, inspirarem amb força per concentrar-nos i tractarem de recordar que sí, que hi ha partits que valen la pena no per com de bé juga el Barça, sinó perquè té un rival al davant capaç de jugar quasi igual.