De sobreposar paraules

Hem estrenat any i hem estrenat govern. Naturalment, això vol dir que també ens han arribat nous i flamants consellers i "conselleres" (buf, que no m'oblidi el femení, Déu me'n guard de ser políticament -i "sexistament"- incorrecta). El cas és que, si dels antics me n'agradava un especialment, aquest era el Sr. Joan Manuel Tresserras, conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació entre l'any 2006 i el 2010. Sota el seu mandat, i crec que amb criteri ferm, una de les lleis posades en marxa ha estat la Llei del cinema, que contempla l'obligatorietat del doblatge en català del 50% de les pel?lícules que s'exhibeixin a les sales del país.

Ahir, en una entrevista que el Sr. Cuní (oh oh) va fer al seu substitut, Ferran Mascarell, em va semblar copsar que l'aplicació d'aquesta Llei no estava tan clara com hom podia suposar. No tinc intenció d'escriure de política. Al cap i a la fi, CIU va votar a favor de la Llei juntament amb els membres del tripartit i, a més, el conseller Mascarell tampoc no pertany estrictament a aquesta federació (tots sabem que ve a ser una mena de socialista infiltrat). Per tant, a priori no em resultava (ni em resulta) sospitós, tot i que coneix molt bé el pa que s'hi dóna perquè ja havia estat conseller anteriorment (justament el predecessor de Tresserras, al qual ara ha succeït). En fi, un bon embolic àulic.

Però bé, allunyem-nos dels cercles cortesans i anem per feina. Aquesta columna va de cultura, i de cultura parlarem.

Em sento immersa en un corrent cabalós que em porta com un titella d'un cantó a l'altre. Tinc un angelet a l'orella dreta i un dimoniet a l'esquerra (o és a l'inrevés?), ja que, si bé el desig de progrés cultural i intel?lectual em diuen que el millor seria deixar-nos d'històries i avançar cap a les versions originals, el sentit comú inherent a la meva persona opina diferent.

Parteixo de la base que en aquest país no tenim tradició de versions originals. En canvi, comptem amb un reputadíssim elenc d'actors de doblatge que fan una feina impecable. Naturalment, gaudir de les pel?lícules en la seva dimensió total implica, sense discussió, visionar-les tal com foren concebudes i filmades. Tanmateix, instaurar aquest nou costum no crec que sigui fàcil. No ens enganyem. A banda de la tradició, hi ha molta gent, consumidora de cinema, que no compleix els requisits. Gent gran, que llegeix a poc a poc o que no hi veu prou bé. Nens petits que encara no saben llegir adequadament. Fins i tot, extremant les possibilitats, invidents que, en major nombre que no ens pensem, freqüenten els cinemes.

Per tant, em sembla complicat que, de cop i volta, desapareguin els doblatges en les nostres sales. Mentre això sigui així, per què dimonis no hem d'aplicar la Llei? Per què s'han de sortir amb la seva, com sempre, les distribuïdores i els exhibidors? Per què, també com sempre, ha de MANAR EL MALEÏT DINER?????. Davant d'aquesta situació, només la fermesa del govern pot tirar endavant el projecte.

Els catalans tenim tot el dret a veure cinema doblat en la nostra llengua. Som a Catalunya, no? Doncs bé, mentre introduïm de mica en mica la cultura de la versió original (cosa que s'ha de fer, indubtablement), espero que el nou conseller em transmeti les mateixes bones vibracions de fermesa i convenciment que l'anterior. Si no és així, haurem fet, decididament, un pas enrere.