La privatització del Clinic
El president Pujol explicava que havia preferit crear més hospitals a l'alternativa de millorar les infraestructures de comunicació, perquè així donava importància als pobles amb hospital. Amb aquesta llei es va posar sobre la taula que, del total de llits necessaris per a l'atenció de malalts aguts, només un 30% estava als hospitals traspassats de l'Insalud i integrats a l'ICS, mentre que un 70% pertanyien a centres de propietats diverses (bastants d'ells, públics) que van passar a constituir els anomenats «hospitals concertats ». Entre aquests hospitals públics concertats estava el Clínic i Provincial. Tots els hospitals concertats, una vegada reformats i acreditats, es van integrar, ja al 1985, juntament amb els de l'ICS, a la Xarxa Hospitalària d'Utilització Pública (XHUP en les seves sigles en català).
El sistema peculiar d'utilitzar hospitals públics i privats havia de permetre confrontar la gestió dels hospitals concertats (més semblant a la privada) amb la típica gestió pública de l'Insalud, encara que aquesta es va intentar millorar amb el fitxatge dels primers gerents. Aquest sistema va donar lloc al que s'anomenà «Model Sanitari Català».
L'Hospital Clínic
Inaugurat al gener de 1907, la situació econòmica de l'hospital havia anat empitjorant any rere any al no poder fer front a les creixents despeses amb els ingressos provinents de l'Estat, la Diputació, l'Ajuntament i l'anomenada «caritat privada». Així es va arribar a l'any 1952, quan un Decret de la Presidència del Govern aportava una possible solució: transformar l'Hospital Clínic en «Clínic i Provincial», afegint a les seves funcions de docència pràctica i investigació les de beneficència que hauria d'haver exercit un inexistent hospital provincial. En reconèixer-se oficialment que l'Hospital Clínic s'anava a fer càrrec de l'assistència benèfica, la Diputació aportaria els diners necessaris per al seu funcionament.
Des del punt de vista del control de la gestió, es va crear una Junta de Patronat, presidida pel governador civil de Barcelona, i amb el president de la Diputació i el rector de la Universitat com a vocals. Per al finançament del dèficit de gestió de l'hospital, que resultés de les seves obligacions benèfiques i docents, regiria el següent sistema de subvencions que havien de cobrir-ho:
? La Diputació aportaria el 42%.
? El Ministeri d'Educació Nacional aportaria el 22%.
? El Ministeri de Governació aportaria un altre 22%.
? L'Ajuntament de Barcelona s'encarregaria del 14 % restant.
En definitiva, l'Hospital Clínic i Provincial va passar a ser una entitat de dret públic sui generis, regida per una normativa singular, que no semblava semblant a cap figura de l'ordenament jurídic espanyol i que, «atenent als seus peculiars característiques, té una forma especial de finançament».
En 1983 l'Hospital Clínic va passar a ser un hospital concertat, amb la particularitat que el seu concert era diferent al dels altres hospitals (amb tarifes i pagaments molt menors) per aprofitar el sistema de subvencions. Es va plantejar una lluita política que deixava l'hospital amb menys ingressos dels necessaris, esperant que els patrons paguessin la diferència. En no fer-ho, el dèficit es resolia no pagant les quotes patronals de la Seguretat Social.
Les dificultats que el Patronat del Clínic (amb membres del Partit Socialista) havia hagut de superar des de 1986 fins a 1996 per acordar, juntament amb el Govern de la Generalitat (format sempre per CiU) el Pla d'Actuació, que havia de resoldre el finançament de l'hospital i la definició del nou Patronat, s'havien reduït amb l'últim Govern socialista a Madrid (també amb el suport de CiU), doncs la ministra de Sanitat, Ángeles Amador (de 1993 a 1996), havia debatut amb el conseller Trias, la possibilitat de convertir l'Hospital Clínic en una fundació que inclogués la Generalitat en el seu Patronat.
Mentrestant, el sotsdirector general de Recaptació Executiva de la Tresoreria de la Seguretat Social assegurava que el deute del Clínic, per l'impagament de quotes anterior a 1993 (congelada i no augmentada, perquè des d'aquell any es pagava puntualment), estava provisionada en els comptes de l'Estat com «no cobrable» i, per tant, no seria executable, de manera que l'hospital no havia de reclamar als ministeris el seu pagament, d'acord amb la llei de 1956. Aquesta solució es coneix com a «seient comptable»: no et cobro a través d'un ministeri (Treball) para no haver de pagar-te el mateix a través d'altres dos dels meus ministeris (Educació i Sanitat-abans Governació-).
Els periòdics, que ja començaven a rebre notícies que era propera la solució del problema econòmic del Clínic, i que havien assegurat diverses vegades que la solució residia que Madrid pagués i Catalunya manés, es van assabentar (després d'una visita del president Aznar) que el millor fora deixar participar la Generalitat al govern de l'Hospital Clínic però reservant-se el comandament el Govern central. Ràpidament, un periodista va trobar l'acudit amb el qual ferir als polítics de tots dos bàndols. Va presentar la notícia amb un titular que deia que, a partir de llavors, l'Hospital Clínic de Barcelona passava a ser «territori nacional».
Durant aquest temps, l'Hospital Clínic i Provincial de Barcelona s'havia convertit en un dels hospitals emblemàtics del país, pioner en assistència mèdica d'alta complexitat tècnica i en investigació.
Una anàlisi feta l'any 1996 per una empresa independent, situava el Clínic com el més eficient entre 15 hospitals espanyols de la mateixa categoria i amb un nivell comparatiu al dels 126 millors hospitals americans.
Un informe de la Comunitat Europea indicava que "és l'únic d'Espanya que té una producció científica competitiva amb els millors hospitals de la resta d'Europa, ocupant el desè lloc d'acord amb la producció científica, mesurada per criteris bibliométricos objectius, que consten en el Science Citation Index.
El nivell de despesa està estabilitzat i és satisfactori. Es produeix dèficit per:
? Pagament per part del SCS inferior al cost.
? Aportació insuficient per part dels patrons.
? A més, cal afegir al comptable el dèficit de tresoreria per falta de pagament de l'Ajuntament i dels trasplantaments a pacients de fora de Catalunya per part del SCS.
? Les inversions, al no rebre les aportacions demanades en el PAIF (Programa d'Actuacions, Inversions i Finançament) i ser denegades les sol·licitades al Departament de Sanitat, es paguen amb préstecs que generen despeses financeres".
Les propostes de solució del Pla d'Actuació canviaven a tenor de l'interlocutor de la Generalitat, sobretot referent al termini d'adaptació, que passava de quatre a deu anys. Tampoc s'havia arribat a un acord entre les institucions sobre el tipus d'entitat (Consorci, Fundació, etc.) i la composició del futur Consell d'Administració de l'hospital. Si s'havia acordat que havia d'estar format, a l'estil dels hospitals nord-americans, per membres de la societat civil: directius d'empreses industrials (no lligades a la sanitat pública) i bancàries, magistrats o membres destacats de l'advocacia, directius universitaris no sanitaris i una representació reduïda dels directius de l'Hospital Clínic. Aquestes persones no havien de representar a les seves empreses en el Consell, ja que la propietat dels edificis i béns seguia sent pública. L'última proposta la va redactar l'advocada de l'estat de la Delegació del Govern i avui consellera de Justícia.
Així es va arribar a l'any 2003, any en què van haver-hi canvis de governs a Madrid i a Catalunya. Des de llavors, el nou Govern de Catalunya va impulsar una visió del Model Sanitari Català que pretenia el control directe dels hospitals concertats, introduint càrrecs polítics en els seus òrgans de govern, amb la qual cosa l'esmentat model va perdre les virtuts inicials. Això sí, el Govern Tripartit va unificar els preus de les tarifes dels hospitals, cosa que ha permès un millor finançament de l'Hospital Clínic. Durant aquest període es van prendre mesures clares d'igualació econòmica, però no d'eficiència. Com a resultat de tot plegat, es van augmentar les despeses en general però no es va resoldre el problema legal del tipus d'entitat que havia de ser el Clinic..En resum, la consellera de Sanitat va augmentar molt la despesa sense solucionar res.
Es tracta ara de definir el Clínic com una entitat de contingut i continent públic (serveis, personal i instal·lacions) però que pot tenir un model de gestió diferent. Concretar el Consell d'Administració, sense canviar la propietat, mantenint la capacitat de gestió, independent de les interferències dels polítics, sense variar el model assistencial. Això no és PRIVATITZAR. Fer-ho seria vendre un patrimoni de la Universitat (seu del carrer de Villaroel), de la Diputació (Maternitat) i del propi Hospital (Consultes externes i terreny de Bombers) a algú que hauria de fer el que ara ja es fa bé i, a més, pretendria fer negoci. Sortiria més car.
Juan Grau
Gerent de l'Hospital Clinic des de 1983 fins a 2003
Escriu el teu comentari