Premi Nobel de literatura per a la canadenca Alice Munro

L'escriptora canadenca Alice Munro és la dona número 13.

O dit d'una altra manera, el Premi Nobel de Literatura d'engany l'ha obtingut, per tretzena vegada en la seva història, una dona.

Qui em coneix bé sap que no combrego amb supòsits feministes exagerats, no considero els homes els meus enemics ni acabo de confiar en paritats imposades. Sempre he intentat ser racional i aplicar un criteri just en tots els àmbits de la vida.

Malgrat tot, no puc negar que em fa feliç conèixer la receptora del darrer Premi Nobel de Literatura (deixant de banda qüestions polítiques i estratègiques entorn de qualsevol premi important que s'atorgui actualment, que haberlas, haylas).
Em fa feliç per dues raons, que entendreu ràpidament.

La primera: la condició femenina de la premiada. Atès que existeixen tantes dones que escriuen, tantíssimes, em sembla que n'hi ha més d'una que es mereix el guardó. Per tant, la majoria masculina ha deixat de tenir sentit (si Virginia Woolf, pobreta, aixequés el cap!) i hem de premiar qui s'ho mereixi des d'un punt de vista purament artístic, independentment de consideracions de gènere, de nacionalitat o de pensament. Si el comitè del Nobel comença a adonar-se'n, doncs perfecte. Esperem que, a partir d'ara, sempre sigui així.

La segona: que la premiada sigui una autora de narrativa breu. Quan les editorials rarament aposten per publicar relats, quan continua semblant que les històries curtes són el germà pobre de la novel·la, quan costa tant d'argumentar i demostrar que es tracta d'un gènere de ple dret, amb característiques i codis propis, que pot assolir un nivell excels... quan tot això passa des de fa molt i sembla durar eternament, que el premi literari més important del planeta sigui per a una contista és una notícia per celebrar.

A veure si tothom obre els ulls d'una vegada i deixem de banda definitivament prejudicis absurds i obsolets. Com a editors, com a escriptors i també com a lectors. O cal recordar els noms de Borges, Cortázar, Poe, Bradbury i un inacabable etcètera per reiterar allò de para muestra un botón? Doncs apa, a canviar alguns criteris, que és una pràctica que sempre ens renova i resulta gratificant.

Enhorabona a Alice Munro i al poble canadenc en general. Sé de molt bona tinta que estan molt contents.

Anna Maria Villalonga