TRAMPES AL SOLITARI

Molts ciutadans d'esquerres, de molt diversa trajectòria, veiem en aquests moments en el PSC una garantia que podria haver sorprès en altres moments. No és solament el partit en el qual es diposita una determinada tradició de l'esquerra obrera.

Molts ciutadans d'esquerres, de molt diversa trajectòria, veiem en aquests moments en el PSC una garantia que podria haver sorprès en altres moments. No és solament el partit en el qual es diposita una determinada tradició de l'esquerra obrera. A més d'això, apareix com la formació que preserva el pluralisme social, cultural i polític a Catalunya. Pluralisme social per ser el partit que segueix plantejant ser el representant dels treballadors, en els moments d'unanimitats farsants, destinades precisament a evitar que els conflictes de classe determinin la identitat de cada opció. Pluralisme cultural perquè a les seves mans es troba la possibilitat d'una resposta al centralisme nacionalista espanyol que no es refugia en el nacionalisme català, sinó en les arrels federalistes i democràtiques del que, per a molts de nosaltres, és el millor jaciment de la cultura política del nostre país: un federalisme no entès com a mer instrument de conjuntura per ajustar problemes constitucionals, sinó una forma de comprendre l'exercici i control del poder. Pluralisme polític, perquè només el PSC sembla ja mostrar, quan han desaparegut opcions que van vertebrar el pensament i l'acció de l'esquerra socialista, signes clars d'evitar que el nacionalisme hagi simplificat les alternatives estratègiques de Catalunya. Mai ha semblat tan clar com ara que el nacionalisme desplega tot el seu potencial exclusiu i excloent: com sempre, no desitja reconèixer-se com a opció entre unes altres, sinó com a manifestació de la totalitat del poble, vehicle de la seva unànime voluntat, espai homogeni de la seva veu indivisible.

"Anar contra corrent", ens proposava Joan Ferran fa uns dies, en vespres d'aquesta crònica d'una desfachatez anunciada que s'ha viscut en el Parlament. Quan el PSC ha mostrat la seva dissidència, quan ha advertit que Mas i els acólitos que li flanquegen ens porten a un atzucac institucional i, la qual cosa és pitjor, a un extenuante laberint de sinuoses frustracions polítiques, ningú ha assenyalat "el valor de l'inconformisme", "la qualitat de la dissidència", "l'anacronisme de la unanimitat" o l'enfilall de lindezas amb les quals ara s'exalta als diputats que van decidir trencar la disciplina del grup socialista en el que ells criden un acte de consciència. Quan el PSC expressa la seva incomoditat en la caverna d'ombres platòniques en què Mes ha convertit la nostra vida política, la seva adreça ha hagut de suportar els cops que les societats unanimistas solen assestar-se en la línia de flotació dels heterodoxos. Quan no se li ha propinat aquesta vella acusació de "sucursalismo" amb la qual els nacionalistes de la transició, llavors tan minoritaris, desitjaven excloure de la legitimitat als partits de l'esquerra, se li ha arreado el sambenito de falta de respecte als seus electors ?defensats amb inaudita audàcia per els qui mai han votat al PSC-, o la hi ha titllat de ser company de viatge de la dreta. Acusació, aquesta última, que arribant d'els qui aproven pressupostos antisocials o posen el seu ressò-somriure al costat del President que anuncia la consulta, no deixa de tenir els seus bemolls ideològics.

No obstant això, ha bastat amb que tres diputats triats en un sistema de llistes tancades hagin votat, en un tema fonamental, en un aspecte decisiu, contra el que l'adreça del PSC ha aprovat de forma aclaparant, perquè les enceses condemnes del dissident es converteixin en desmesurats elogis de l'heterodox. Com l'espectacle ens ho coneixem ja els vells del lloc, gens ens estranya el mutu afecte que s'ha establert en aquesta entranyable història d'amor: els tres es deixen voler per els qui sempre han estat els seus adversaris polítics o, almenys, per els qui sempre han estat els enemics del PSC. I totes les forces nacionalistes, les que van tenir com a principal obstinació construir una Catalunya en la qual ni el PSC ni cap altra formació d'esquerra obrera arribés a governar, mostren commovedors afalacs a la fermesa moral, al coratge cívic i a la decència personal d'els qui s'han atrevit a dissentir. Deixem per a aquestes ocasions que tan freqüentment trobarem en els propers mesos, comentar la duresa de pell amb la qual s'acusa al PSC de no respectar la voluntat del poble, quan CiU ha governat aquest país amb menys vots que els socialistes. Deixem per a reflexions més extenses el que hi ha d'impropi, d'escassa elegància i de menor alçada política, en les condicions dels països amb un sistema parlamentari ben assentat, que les decisions d'un partit semblin haver de dependre més del que opinen els seus adversaris que del que consideren els seus dirigents.

El que importa ara és tornar a simular la nostra sorpresa. O tornar a acceptar que l'il·lusionisme nacionalista no és sorprenent, sinó trampós. Després d'haver traçat aquesta línia imaginària que divideix als catalans en honests i indecents, en patriotes i traïdors, en cabdills populars i buròcrates sinistres, s'ha fet un pas més, que completa la pèrdua de formes i la fallida de valors del nostre escenari públic. Perquè, pel que sembla, dins del PSC, en el si del grup parlamentari socialista, es desitja ara establir una nova línia de demarcació. La que separa a tres persones lúcides, respectuoses amb la voluntat del poble, defensors de la llibertat de tots els catalans i impulsors de la màxima qualitat democràtica de les nostres institucions, i a els qui, quan han votat NO, ho han fet sense atendre a la seva consciència, sense respectar el seu programa electoral, amb ombrívoles actituds de menyspreu al que el que volen els ciutadans, amb sòrdides maneres amenaçadores, amb un menyspreu al pluralisme propi no només dels intolerants, sinó també d'els qui manquen de veritables conviccions, substituïdes per atenció al toc d'ordenança.

No sé si servirà de molt, però alguns, uns quants, potser la majoria d'els qui estem fora del nacionalisme i gens identificats amb la dreta, creiem que els qui han votat NO mereixen que el seu sigui considerat un vot socialista, defensor dels drets de Catalunya, respectuós amb els acords dels òrgans d'adreça del PSC i fidel a una tradició que precisament es diu federal per distingir-se de la qual prefereix el lloc del nacionalisme. Que el seu NO respon a l'esforç de preservar àmbits de trobada amb l'esquerra espanyola, a la qual devem l'existència mateixa de l'Estat autonòmic i la perspectiva d'un Estat federal. Que el seu NO és l'acte responsable d'impedir que, en una dinàmica que pot ser halagadora per a la demagògia populista, però letal per al sentit polític d'els qui han de vetllar per la democràcia, portem a TOTS els catalans a una situació impossible de governar en el camp de la raó i lliurada a aquest vehicle de tracció emocional en què s'ha convertit la nostra cultura política.

Que sàpiguen, també, els "dissidents" que tota l'estima que els dispensen alguns de forma tan obscenament oportunista, que tot aquest afecte amb el qual es deixen acaronar ara i que, sens dubte, pot incrementar la seva cotització en la borsa de valors polítics de la nostra desgraciada societat, forma part de la bijuteria política i les baratijas ideològiques amb que els adversaris d'una força política sempre adornen a els qui l'afebleixen. Els qui gestionen les sortides conservadores en aquest país saben perfectament que la partida política en què va a decidir-se la sort d'aquest país no podrà jugar-se amb els qui comencen fent-se paranys en el solitari.

Ferran Gallego, Doctor en Història Contemporània i Professor de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).