La marea blanca ha aconseguit aturar la privatització de la sanitat pública a la Comunitat de Madrid i la dimissió del conseller com a conseqüència. El fet crec que és extraordinari, tant per la defensa dels serveis públics i els drets socials, com per la tasca d'una col.lectivitat en defensa del que és col.lectiu. Posa en contradicció els mals auguris que amenacen amb la passivitat o la resignació de la societat.

Aquest guany es suma a d'altres aconseguits per la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (La PAH) o les Plataformas de Estafa Banca. Els noms diuen la cosa. Quelcom es belluga quan és la mobilització ciutadana la que atura voluntats polítiques, per sobre o al marge de la tasca de partits de l'oposició i fins i tot de parlaments. Potser moviments que no es donarien sense aquell 15M.

Hi ha un cert relat de fons en el nou activisme, i és la constatació de la caducitat de certes estructures, la crisi de participació política i el dèficit democràtic. I crec que hi ha a més un element molt inclusiu i d'un potencial singular, que és la voluntat de construir majories socials. El fet de compartir amb tanta gent els mateixos objectius, o aconseguir que tanta gent s'identifiqui o simpatitzi amb un hashtag (etiqueta), una lluita, o un raonament. L'encert de la mobilització per la sanitat pública és la construcció d'espai comú de professionals, veïns i activistes. O en paraules d'Ada Colau respecte als desnonaments "com fer veure que és un problema col.lectiu i no un fracàs individual".

Darrera de manifestacions i concentracions, no hi ha improvització, en tot cas agilitat i sí una estratègia efectiva que assenyala canvis en l'actuació dels nous moviments socials. Diria que la base de l'estratègia és creure en la capacitat de la ciutadania, una ciutadania que és competent per fer un anàlisi de la realitat i contagiar a més gent, per cert, sovint obviat pels partits polítics. Empoderar els ciutadans, en paraules d'alguns dirigents. Igual de fonamental és visualitzar i situar el tema en l'agenda mediàtica, que és un pas per incidir en l'agenda política ? i les xarxes i algun periodisme que encara és periodisme juguen un paper imprescindible. I l'altre element, més enllà de les mobilitzacions i la pessió, és actuar en l'empara de la llei, impulsar accions legals, una intervenció que neix des del mateix empoderament ciutadà.

Creure en la capacitat ciutadana, construir majories socials, situar el tema en l'agenda mediàtica i política, la protesta i la proposta. Tot un decàleg de política des de la plaça pública.

Consol Prados