La pobresa no és inevitable

Podria haver triat un altre títol. Podria dir que la pobresa és evitable i dedicar-me a descriure possibles receptes de polítiques redistributives i en paral·lel haver definit altres polítiques econòmiques, per generar riquesa i ocupació

Podria haver triat un altre títol. Podria dir que la pobresa és evitable i dedicar-me a descriure possibles receptes de polítiques redistributives i en paral·lel haver definit altres polítiques econòmiques, per generar riquesa i ocupació. Malauradament aquest titular negatiu, "no és inevitable", respon al regust amarg del debat al Parlament de Catalunya sobre la pobresa, on el Govern ens ha volgut fer creure que l'existència de la pobresa és una variable aliena a les seves pràctiques polítiques. Un càstig diví o una plaga bíblica, no el resultat de les seves polítiques.

Previ al Ple sobre la pobresa hi va haver diversos posicionaments que volien buidar-lo de contingut: el President Mas va afirmar, en el propi Parlament, que era millor no donar a conèixer la realitat i les dades de la pobresa per no qüestionar les institucions catalanes; el Govern, un dia abans del Ple, anunciava que rebutjarien qualsevol mesura que impliqués nova despesa. Es van posar dificultats a les organitzacions i entitats socials implicades en el combat contra la pobresa per dirigir-se al Ple. I es va haver d'organitzar una sessió ad hoc (#openpobresa) perquè aquestes poguessin donar a conèixer la seva anàlisi i les seves propostes. El Ple no va donar gaire de si: poques conclusions materials, pocs compromisos conjunts, cap nova partida compromesa i cap canvi en les orientacions polítiques generals. Però al final, malgrat la majoria parlamentària preferia obviar aquest debat, la pobresa i la desigualtat ha entrat al Parlament.

Es corre el perill de tancar el debat en fals i que es vegi com una simple confrontació partidària. Com si la pobresa i la desigualtat fossin variables exògenes i les polítiques concretes no hi tinguessin res a veure. Sabem que el sistema econòmic genera desigualtat i provoca pobresa i, per tant, cal introduir polítiques actives que l'evitin i la pal?liïn. Fer-ho, com fer-ho i amb quina intensitat, haurien, en bona part, de determinar les diferents opcions polítiques de la ciutadania. Per això avui el debat sobre la pobresa i la desigualtat no pot obviar les causes que la generen i augmenten, ni les polítiques per combatre-la. Els nivells d'atur, la davallada salarial la congelació de les pensions, la caiguda de la protecció i dels ajuts socials, etc., no passa perquè si. Són resultat de les polítiques que s'apliquen: de la política d'austeritat i retallades pressupostàries i la reforma laboral. És necessari canviar aquestes polítiques. Impulsar polítiques que reactivin l'economia i creïn ocupació, dotar pressupostàriament les polítiques socials, revertir la reforma laboral i recuperar espais de negociació col·lectiva i diàleg social.

Per si ens quedava algun dubte, fa una setmana es va presentar la proposta de reforma fiscal encarregada pel Govern de l'Estat al seu grup d'experts. De nou la paraula "reforma" sembla traduir-se per regressió i no per progrés. En la lluita contra la pobresa la peça clau és la redistribució de la riquesa existent. Si la reforma s'orienta a un sistema en què no paga més qui més té o qui més guanya, sinó que paga qui gasta, el caràcter regressiu està servit i les possibilitats de redistribuir i combatre la desigualtat i la pobresa s'allunyen.

En qualsevol cas, la pobresa ha entrat al Parlament, però a les cases i al carrer fa temps que hi és. Ara cal mantenir la pressió social perquè no surti del Parlament si no és amb canvis de fons en les polítiques regressives que s'estan aplicant. Davant de la pobresa no hi cap ni el plor ni l'enyor. Ni tampoc el recurs a la caritat. Altres polítiques fiscals, socials i econòmiques són possibles. Per això serà important que la gran manifestació convocada pel proper 6 d'abril per entitats socials i plataformes (veïnals, de pares i mares d'alumnes, d'usuaris de la salut, d'ONG, de la cultura, sindicals, etc.) per una Catalunya Social i per exigir drets socials i laborals, sigui una demostració que no estem resignats a creure'ns que no hi ha res a fer.

Joan Carles Gallego, secretari general de CCOO de Catalunya