Europa, en marche...!

La victòria d'Emmanuel Macron a les presidencials franceses ha estat neta i inapel·lable. Poc més d'una quarta part dels electors amb dret a vot no han volgut participar, molts d'ells seguint la consigna de l'esquerra "insubmisa" de Jean-Luc Mélenchon. El percentatge d'abstenció ha estat el més gran de les últimes dècades. Però gairebé dues terceres parts dels vots han anat a Macron. La lliçó de responsabilitat republicana oferta per la majoria dels electors francesos és un exemple per a la resta dels pobles del Vell Continent. Reforça, més que mai, la convicció ciutadana en la fortalesa de les tres bigues mestres de la civilització moderna europea: "llibertat, igualtat, fraternitat".

Fa tot just tres mesos Macron era gairebé desconegut fora de les fronteres gales. Per a les pàgines d'aquest diari digital vaig preparar llavors un article d'opinió, el títol sintetitzava el propòsit del mateix: "Macron, esperança blanca". S'al·ludia amb aquesta expressió a una situació que molts consideren anòmala o indesitjable, esperant que algú pogués superar-la amb una actuació intel·ligent, fulminant i contundent.

L'aparició d'un "outsider" guanyador s'ha fet realitat amb la victòria de Macron. Però el que s'ha convalidat és el desig generalitzat dels francesos per evitar l'antieuropeisme xenòfob i parafeixista del seu contrincant, la derrotada Marine Le Pen. I això són grans notícies per a Europa i el seu projecte d'unificació.

Enfront dels negres presagis i els revessos per a la unitat continental articulat per un populisme nacionalista que semblava imparable, avui els europeistes ens congratulem amb la victòria de Macron. Ell és un estendard de la rebel·lió contra el pessimisme i la revitalització de les nostres creences i valors continentals. I és la reacció, sobretot i davant d'altres consideracions, contra tots aquells que pretenen fer naufragar al projecte polític de l'Europeització.

L'abandonament de la Unió Europea afavorit pels conservadors que enyoren l'Imperi Britànic, tot just dissimula la lluita sense misericòrdia d'una líder menor. Theresa May pretén conservar el poder del govern reprenent els vots prestats a l'episòdic UKIP de Nigel Farage i lacerant la desorientació del Partit Laborista i el seu contestat cap de files, Jeremy Corbyn. Es dirà que en el dur ofici de la política, tot (gairebé) val amb el finalitat d'accedir al poder del govern i conservar-lo. És aquesta una guia d'actuació que s'han intensificat en els últims temps --i amb diferent fortuna-- els partits "tradicionals" i els seus dirigents de dreta i esquerra. Però aquesta conducta de vol baix és només funcional quan la pugna pel poder es concentra en el empetitit entramat institucional del modern estat-nació. Ara el que es dirimeix és una altra cosa.

La construcció política d'Europa és fatiga d'ampli i llarg recorregut. Han de superar-se seculars reticències i fins odis niats en l'imaginari dels diferents pobles europeus. La divisió ideològica no és tant pel que fa a l'assumpte tàctic del curt termini per les poltrones institucionals. És sobre la visió estratègica per l'Europeització en un termini més dilatat de temps.

Sense solució de continuïtat, i molt a curt termini, es continuarà la confrontació electoral de les diferents formacions polítiques franceses. No serà intranscendent el resultat resultant de les eleccions legislatives del 11 i 18 de juny. Les lluites s'intensificaran entre els diferents candidats del vell sistema de partits, i s'indagaran aliances amb els candidats inèdits de la plataforma de Macron. Les pròpies hosts de la derrotada Le Pen confien a obtenir una visible representació parlamentària.

Però el 8 de maig és el dia de la Victòria a Europa. Cal recordar que un dia com avui el 1945, el mariscal alemany Wilhelm Keitel va signar la rendició incondicional de la Wehrmacht nazi. Una feliç celebració en el calendari francès i europeu que fa coincidir en una mateixa data el triomf de l'europeisme actiu i positiu de Macron amb la derrota del totalitarisme personificat en Hitler. Un totalitarisme que va comptar a França amb la col·laboració del règim de Vichy (1940-1944) tan enyorat per no pocs votants de Le Pen.

Enfront dels intents hegemònics anglo-nord-americans, Macron està carregat de raó quan sosté que en els temps que corren l'única sobirania possible és l'europea: "És l'única alternativa per fer front a incerteses globals, els desafiaments climàtics i les amenaces terroristes". Europa necessita del pols vigorós de França i Alemanya. Macron és partidari d'un acord estable amb Alemanya. La seva valentia per proposar un eix francoalemany es fonamenti en la convicció que els dos països poc poden fer per lliure i individualment: "Cal que França assumeixi les seves responsabilitats sobre el pla econòmic i pressupostari i emprengui les reformes degudes. Després, Alemanya ha de acompanyar-nos amb més inversions i un rellançament de la zona euro ".

Amb la seva esplèndida posada en escena, Macron és exponent de la passió pel coneixement i la innovació característica de la civilització europea. És això un recurs important per apuntalar una unió política respectuosa amb l'impuls creador i vital continental (élan vital) .Tal empenta ha de ser concordant amb el nostre model socioeconòmic i d'Estat de Benestar i, especialment, amb el desplegament d'un futur productiu basat en la sostenibilitat i la creació de valor afegit. Al marge de consideracions conjunturals, l'Europa social necessita d'una visió que Domene la capacitat inhibidora dels nacionalismes estatalistes i les seves visions particularistes enfront de l'interès comú europeu.

Després de la frenada a l'antieuropeisme de Geert Wilders el passat 15 de març a les eleccions holandeses, un dels dos països centrals d'Europa ha guanyat el segon 'match-point' plantejat pels enemics de l'Europa política. Ha estat a la pròpia pàtria dels pares europeus, Robert Schumann i Jean Monnet. Confiem que la gran cita electoral alemanya del proper 24 de setembre completi l'aspiració d'aconseguir una "una unió sense parar més estreta entre els països europeus". Europa, en marche...!

Article publicat originalment en PressDigital