Beneïts delators

És la delació una pràctica que té mala premsa. Es la repudia per la seva terbolesa conductual. És a dir, és lloc comú considerar-la com a fruit del comportament d'envejosos, frustrats i fins psicòpates totalitaris. Així va ser amb les formes repressives propiciades a l'Alemanya de Hitler o la Rússia de Stalin. La pel·lícula, 'La vida dels altres', obra mestra de la cinematografia contemporània, exposava els mètodes no només per espiar la vida privada dels alemanys a l'Alemanya de l'Est, sinó per incentivar la delació entre ciutadans del nou ordre comunista afavorit per 'visionaris' com el líder Erich Honecker (1971-1989).

A Espanya, i en bona mesura correlat d'una dolorosa experiència familiar, el nostre preclar novel·lista, Javier Marías, ha recorregut a l'exposició i crítica de les delacions com a recurs literari i com a il·lustració de les excrescències del franquisme (principalment en la seva primera etapa després de la guerra Civil). Com se sap, l'acusació o denúncia, en molts casos sense base ni fonament, més enllà de la malvolença personal, va ser un procediment àmpliament utilitzat durant la dictadura del General Franco, el que va generalitzar un clima de desconfiança social, rancúnies i anomia.

Però el mal existeix i convé ser conscient. El terrorisme és el mal que sacseja inapel·lable -i crecientemente-- la nostra civilització europea. L'últim atemptat de Manchester ha tornat a crear alarma, sobretot sabent que el terrorista responsable i autoinmolado era un ciutadà fanàtic musulmà, nascut i resident al Regne Unit. És aquest un patró biogràfic que s'ha repetit en anteriors actes terroristes i en altres països europeus com Espanya, França, Bèlgica o Alemanya.

Sembla inútil reiterar que el credo musulmà no és responsable de l'últim terrorisme que assota el Vell Continent. Però els seus autors s'autoproclamen com a militants musulmans que, convé recordar-ho, pretenen destruir l'ordre i la civilització europeus. Són, per sobre de qualsevol altra consideració, representants d'un mal del dany intencional, que sol ser tingut per necessari pels que l'exerceixen o el legitimen.

El nostre mestre de sociòlegs, Salvador Giner, ja ens va posar sobre avís en el seu últim llibre assaig, 'Sociologia del mal': la raó és una instància que no hi és, necessàriament, per sobre de la realitat. Així, la monòtona repetició de la ideologia del 'mal necessari' extrem s'ha imposat en tots els moviments polítics han volgut acabar d'una vegada per totes amb una situació manifestament horrorosa. Les proporcions d'aquesta veritat han estat tals, que produeix no poca perplexitat comprovar la tossuderia amb què gents responsables la ignoren. Només cal recordar, a manera de dramàtic episodi, que el règim dels Khmer Rouge, encapçalat pel tirà Pol Pot, a Cambodja, va voler corregir els mals que assolaven el país assassinant i torturant entre un i tres milions d'éssers humans (les xifres són imprecises, però desconsoladoras) en un país amb un població de 8 milions de persones, durant els anys de 1975 a 1979. Això es va efectuar segons una ideologia explícita (amb el seu corresponent sociodicea, per tant), i amb 'efectes col·laterals' com ara els desplaçaments massius de població realitzats a punta de pistola pels membres purificadors del partit únic.

Ara és el cas dels terroristes fanàtics musulmans. I ells saben bé de les dificultats dels nostres països democràtics per gestionar la prevenció dels seus brutals actes destructors. Els protagonistes dels atemptats van a les mesquites que la 'societat oberta' europea possibilita. Per què els musulmans que poden saber de les derives terroristes dels seus coreligionaris no els denuncien? Es pot argumentar que potser anteposen la pertinença primària a una religió comuna a la seva lleialtat secundària respecte a la societat europea on viuen. Aquesta aquesta una relació que convé recompondre, perquè pocs dubten que la col·laboració dels musulmans amb les forces policials i de seguretat seria (és) crucial per prevenir atemptats devastadors com el de Manchester. Per què tampoc s'han denunciat (denuncien) per part dels veïns els comportaments sospitosos en els llocs de residència dels terroristes?

Preval encara una difusa impressió de desqualificació respecte als xivatos. Però, com escrivia fa uns mesos a les pàgines d'aquest diari digital que fa al cas d'Edward Snowden (Beneïts xivatos), les seves actuacions en benefici de la comunitat, ia costa del seu sacrifici personal, són exemplars. Cal recordar que Snowden, un tècnic d'una empresa subcontractada per l'Agència de Seguretat nord-americana (NSA), i amb vinculacions amb la CIA, va denunciar en 2013 els programes nord-americans de vigilància i rastreig informàtic a escala mundial amb l'activa cooperació -en el seu propi benefici - de les grans empreses privades de telecomunicació. Es va convertir, en suma, en el gran xivato o whistleblower que va alertar a l'opinió pública d'unes pràctiques opaques d'efectes funestos per a la nostra convivència social. L'última vegada que passejava al costat del riu Moskva, mentre participava en una reunió acadèmica, no vaig poder evitar pensar en Snowden. El 'delator' nord-americà confronta ara una vida a la capital russa, on ha trobat refugi allunyat del seu país. Allà el seu govern l'acusa de traïdor i, molt probablement, afrontaria una llarga condemna, i potser la mort, si tornés abans que el pas del temps pugui fer recalibrar el cas.

Siguin beneïts els possibles delators musulmans d'aquells altres creients que pretenen la destrucció de les societats europees que els han acollit. Unes societats que posen a la seva disposició els seus solidaris Estats del Benestar i un Model Social Europeu d'inclusió respecte i afanys comuns. Tots, inclosos ells mateixos, s'ho agraíem. I és que no s'ha d'oblidar que els terroristes o torturadors no són mers personatges manipulats per forces tèrboles i anònimes. Són també dolents, i prou.

Article publicat originalment a GaliciaPress.