Theresa May, una premier penjada

Els resultats de les eleccions generals celebrades al Regne Unit han produït el que en l'argot política britànica es coneix com 'parlament penjat'. L'expressió 'hung parliament' fa referència a una Cambra dels Comuns a Londres on cap partit posseeix la majoria absoluta. Poques vegades s'ha produït una situació així. L'argument per evitar semblant escenari ha estat emprat freqüentment com a arma electoral per evitar governs "febles" i l'habitual fragmentació dels sistemes proporcionals a l'Europa continental.

L'expressió 'hung parliament' fa referència a una Cambra dels Comuns a Londres on cap partit posseeix la majoria absoluta

Després de la celebració de les eleccions legislatives, l'encàrrec de la Reina al / la líder del partit majoritari ha estat generalment un mer ritual formal i incontestat per la força dels nombres. El generós més en nombre d'escons facilitat a la formació guanyadora del vot popular és característic de les democràcies amb sistemes d'escrutini uninominal majoritari, com és el cas del Regne Unit. El conegut com a 'first-past-the-post system' del bipartidisme imperfecte britànic permet que transvasaments de vots moderats, i en ocasions marginals, entre les dues grans formacions canviïn el signe del govern i les seves polítiques puguin implementar-se sense necessitat de consensos interpartidarios.

Aquest va ser el cas de Margaret Thatcher, que va al capdavant dels Tories va guanyar les eleccions de 1979 amb un 44% del vot popular, el qual es va traduir en un 53% dels escons. Posteriorment, les seves polítiques governamentals van ser l'avantsala programàtica del hegemònic neoliberalisme no només a Gran Bretanya. Imitant alguns dels seus programes li van seguir bona part dels governs dels països de l'hemisferi occidental, inclosos aquells més refractaris a les receptes d'economia política anglosaxona, com França o Alemanya.

El paral·lelisme entre May i Thatcher no va més enllà d'haver aconseguit ser lidereses d'un mateix partit conservador. A diferència de la 'dama de ferro', l'actual primer s'ha quedat 'penjada' en el seu intent d'incrementar la majoria absoluta aconseguida en la passades eleccions de 2015. En realitat ha perdut escons i l'anhelada majoria parlamentària. Argumentava May que amb un parlament renovat i incontestablement favorable a un Brexit dur, ella estaria en una disposició ideal per negociar l'abandonament britànic de la Unió Europea.

Emperò, una significativa part dels electors ha entès que ella és una lideressa feble en si mateixa i, sobretot, tramposa. Es va fer amb el control del partit després de la dimissió de David Cameron pels resultats negatius en el referèndum del Brexit. Poc importava llavors que ella no representés a l'ala més intolerant dels anti-UE. En realitat se la considerava com una tèbia partidària de deixar les coses com estaven amb la UE. Després va venir la seva famosa declaració de 'Brexit is Brexit', després del seu èxit en la conspiració política interna pels llocs de comandament del partit conservador. Hi havia sabut maniobrar per aprofitar-se de la 'finestra d'oportunitat' que se li va presentar per postular-se com lideressa. La van recolzar llavors membres destacats de la formació Tory com l'exalcalde de Londres i actual ministre d'Exteriors, Boris Johnson, el qual de ben segur vela ara les seves armes per a un eventual assalt al lideratge conservador.

Amb la inesperada convocatòria de les eleccions generals del 8 de juny, tot just un parell d'anys després de les celebrades el 7 de maig de 2015, May tenia en ment objectius diversos. En primer lloc, pensava en la recuperació de l'electorat d'UKIP, partit que va provocar la desafecció de no pocs electors tradicionals conservadors. Potser l'objectiu més vingut de gust per May, recolzat puntualment per tots els corrents internes conservadores, va ser el de descavalcar el líder de l'oposició, el laborista Jeremy Corbyn, i sumir al Labour Party en una crisi pròxima al seu irrellevància electoral, com ha succeït amb altres partits socialdemòcrates europeus.

En els dos últims anys, Cal recordar que Corbyn ha estat molt qüestionat en el seu propi partit i, tot i que en els últims congressos laboristes ha renovat folgadament la seva condició de líder laborista, la majoria dels diputats laboristes a la 'House of Commons no hi eren en sintonia respecte amb la seva línia política i ho qüestionaven obertament. "Amb ell mai tornarem al govern", era el cable repetit per nombrosos diputats laboristes 'de a peu' (backbenchers).

"Amb ell mai tornarem al govern"

Resulta que ara el guanyador 'moral' de les eleccions és, indiscutiblement, el mateix Corbyn. Ha sabut rendibilitzar esplèndidament el seu perfil de persona fiable i sincera, malgrat les acusacions de perillós esquerrà, proclamades injustament als quatre vents pels 'poders fàctics' britànics. Sens dubte Corbyn s'ha beneficiat d'un clima de desconfiança cap a May per part d'amplis sectors socials, principalment entre l'electorat jove.

Els resultats obren un període d'incògnites diverses. Pel que fa a la política interna britànica, els conservadors trobaran consol en els resultats obtinguts a Escòcia, on planejava la possibilitat que la cap de l'executiu, Nicola Sturgeon, promogués un segon referèndum independentista a resultes de l'àmplia majoria d'escocesos a favor de continuar en la UE. A Escòcia, el Partit Conservador ha estat el segon partit més votat, tot i que ha quedat molt lluny dels seus millors resultats obtinguts en 1951, quan va obtenir un 50,1% dels vots populars i una majoria absoluta d'escons. Ara la majoria absoluta d'escons segueix en mans dels nacionalistes de l'Scottish National Party (35), malgrat que han perdut 21 diputats a Westminster respecte a les eleccions de 2015.

Sens dubte les implicacions dels resultats electorals per a les futures relacions amb la Unió Europea són les de major pes polític i institucional. Abans de les eleccions, el missatge de Theresa May era el d'aconseguir una majoria inapel·lable com a millor fórmula per negociar la sortida britànica de la UE. Es tractava, implícitament, de no negociar i adoptar una postura d'descarnat enfrontament amb Brussel·les i Estrasburg. Això hauria reportat a May, i bona part dels nostàlgics de l'Imperi Britànic, suficient munició per acontentar el 52% dels britànics que van votar pel Brexit en el passat referèndum del 23 de juny del 2016.

Abans de les eleccions, el missatge de Theresa May era el d'aconseguir una majoria inapel·lable com a millor fórmula per negociar la sortida britànica de la UE

Corbyn s'ha compromès amb un Brexit 'soft' (tou) i per un conveni de regulació amb la UE amistós i de comú acord. Potser la present situació li permeti exercir la seva influència per aconseguir-ho, tenint en compte que els altres partits presents a Westminster són europeistes i proclius a mantenir relacions de bon veïnatge amb la resta de l'Europa continental (Ex. Els liberals demòcrates o els nacionalistes escocesos). Qui sap si fins fos possible plantejar un Brexit que facilités una volta del Regne Unit a la UE en un futur no llunyà. Res és immutable, ni predeterminat ...