Draghi, nedar i guardar la roba

Mai s'ha ponderat prou l'actuació del Governador del Banc Central Europeu (BCE), Mario Draghi, en l'evitació de la destrucció de l'euro. La desaparició de la moneda única hauria suposat de fet el final del somni polític europeu. Podrà adduir, un cop més, que és aquesta una visió materialista que només interessa a l'Eurozona dels 'mercaders'. S'obliden tals apreciacions que el gran valor social i polític de l'euro és el d'haver-se constituït com el principal símbol tangible d'una unitat institucional europea de la qual no s'ha despenjat el Regne Unit.

I és que convé recordar que els britànics no s'han despenjat, senzillament perquè no formaven part de la moneda única ni de l'Eurozona. Així succeeix amb altres països candidats a adoptar l'euro, com Hongria. Allà es desenvolupen també indesitjables esdeveniments polítics, segons la conducta del seu primer ministre Viktor Orban, el qual sotmet a una permanent coacció i xantatge a les autoritats comunitàries amb el possible abandonament hongarès de la UE i el canvi d'aliances geopolítiques amb la Rússia de Putin . Després del Brexit -sigui en versió 'tova' o 'dura' - l'abandonament magiar no suposaria cap drama més gran. Més aviat podria considerar-se com un alleujament i un enfortiment de la UE davant de les excrescències autoritàries, populistes i xenòfobes. Eventualment es confirmaria davant l'opinió pública mundial la convicció que Europa rema en mode consistent i sense febleses cap a la seva unió més estreta de la mà dels seus quatre grans socis demogràfics: Alemanya, França, Itàlia i Espanya.

Cal recordar que en l'estiu de 2010 l'euro es va veure sotmès a tota mena d'atacs, implícitament 'tolerats' pels grans capitals residents a les places borsàries de la renda variable (City londinenca i Wall St. novaiorquès). Va ser el 6 setembre de 2012 quan el governador Draghi va anunciar un canvi històric en la política monetària europea en declarar solemnement que l'euro era un objectiu estratègic que havia de ser preservat per sobre de qualsevol altra consideració. Amb el programa 'Operacions Monetàries Directes' (Outright Monetary Transactions) el BCE va passar a exercir el rol de prestador d'última instància. La compra de deute públic va poder fer-se en el mercat secundari comprant els títols a propietaris com els bancs, els quals havien acudit a les subhastes del mercat primari posterior a l'emissió dels títols públics. Amb aquestes actuacions el BCE va entrar en el propi joc dels mercats. A l'adduir el recurs a quantitats il·limitades de diners, el BCE va donar un cop d'autoritat davant els especuladors.

Draghi va donar suport el seu compromís prèviament anunciat al juliol de 2012 d'implementar qualsevol mesura al seu abast per preservar l'euro. La seva, certament, no era una posició personal sinó que havia estat recolzada pel Consell de Govern del Banc, compost per un Comitè Executiu amb el propi president, el vicepresident i quatre membres, tots ells designats pel Consell Europeu per votació amb majoria qualificada i pels governadors dels bancs centrals dels països de l'Eurozona. La seva postura emfatitzada mediàticament va tallar d'arrel els intents de desestabilització del procés financer de l'Europeització, malgrat les reticències alemanyes. Des de llavors, el Governador Draghi ha insistit recurrentment no només en les seves propostes a favor de la consolidació fiscal i l'aplicació de reformes estructurals, sinó en els més substanciosos avenços relatius a les unions fiscal i política.

Davant de les iniciatives de Draghi i el BCE, es va articular una forta oposició interna exercida per Jens Weidmann, governador del Bundesbank, el qual es va mostrar incòmode amb l'anunci de compres il·limitades de bons sobirans dels estats membres de Eurogrup en dificultats. Resulta que ara s'ha sabut que les coses no han anat tan malament per al país teutó, sinó més aviat tot el contrari: el banc central alemany s'ha estalviat en els últims 10 anys uns 240.000 milions d'euros. Per a una comprensió comparativa dels nostres lectors, aquesta quantitat s'aproxima al que costa mantenir el nostre Estat del Benestar espanyol l'any (pensions, sanitat, educació, serveis socials i administració). No és una suma menor, ni tan sols per a la totpoderosa economia germànica.

La mateixa institució que presideix Weidmann, en un informe publicat fa uns dies, reconeix que la combinació de tipus en mínims històrics i la compra massiva de deute ha permès que, des de l'inici de la crisi el 2008, els 19 països de l'eurozona hagin disposat d'un bilió d'euros suplementaris, el que equival al 9% del conjunt del seu PIB. Ara tots els països beneficiats lloen les decisions del BCE personificades en el seu governador Draghi. El banquer italià pot ser substituït en 2019. Weidmann, anteriorment el seu crític més ferotge i ara 'valedor' del rumb monetari del BCE podria postular-se com el seu successor amb el suport del molt influent Wolfgang Schaüble, ministre alemany de finances. La previsible victòria de la Canceller Merkel en les pròximes eleccions del 24 de setembre podria insuflar força al candidat teutó.

Com no podria ser d'altra manera, el discórrer dels esdeveniments polítics a Alemanya condicionarà el desenvolupament futur de la política monetària i financera de l'Eurozona. Les última crítiques a Draghi que fa a la seva favorable disposició respecte als bancs fallits italià (Veneto Banca i Banca Popolare di Vicenza), per al seu rescat amb diners públics dels contribuents italians (i en última instància europeus), enfront de la resolució de la compra privada del Banc Popular pel Banco Santander, persegueixen subratllar un suposat favoritisme 'nacionalista' de Draghi respecte als persistents problemes bancaris italians. Sense perjudici d'una inevitable afinitat de qui en el seu moment va ser Governador del Banc d'Itàlia (2006-2011), és inqüestionable que la seva perícia en el maneig de la màxima institució bancària europea l'acredita com un formidable actiu en el procés de salvaguarda continental front als intents de la 'anglobalización' per fer descarrilar el projecte europeu. Les seves maneres sòbries i discretes no amaguen la seva determinació i suport a la causa de l'Europeització. Un excel·lent exemple del que abans es coneixia com 'nedar i guardar la roba' ...

Article publicat originalment en Galiciapress .