Més català que espanyol

"Espanya és un Estat per a tots els espanyols; una Nació-Estat, per a gran part de la població, i només un Estat, i no una Nació, per a minories importants" (Juan José Linz, 1926-2013).

Els lectors del primer lliurament d'aquesta sèrie d'articles sobre l'autoidentificació dels catalans publicada en aquest diari (Català, no espanyol), recordaran que els comptes no eren lineals. Dels 2 milions de ciutadans censats al Principat que haurien votat 'si' l'1 d'octubre a la secessió, segons la Generalitat, el nombre d'un milió i quart de catalans 'exclusius' s'hagués quedat curt. Assumíem, segons el implícit en la 'Moreno question', que els que s'autoidentifiquen com 'només catalans' únicament podrien haver votat pel 'si' a la independència davant el dilema binari del quedar 'dins o fora'. Tal asseveració es fa des de pressupostos del 'sentit comú' segons els postulats de l'escola escocesa del mateix nom i que tant va influir en l'autor d'aquestes línies en el temps de redacció de la seva tesis doctoral a la Universitat d'Edimburg (1983-86). El sentit comú és el fonament de la indagació científica.

D'on haurien procedit, llavors, els 800.000 vots de diferència que van conformar el 90% de 'sís' l'1 d'octubre (36,6% de l'últim cens electoral a Catalunya)? Només resta indagar la hipòtesi més plausible. I aquesta hauria de buscar-se en el grup d'aquells que s'autoidentifican com 'més catalans que espanyols', bona part dels quals podrien haver mostrat una predisposició més gran a votar per la separació. Malgrat mantenir una implícita identitat espanyola -però menor, per comparació-, sembla plausible buscar en el 21,5% dels ciutadans 'mès catalans que espanyols' els esmentats 800.000 vots que es van decantar per la secessió de l'1-O.

No se li hauria d'escapar al lector que les xifres manejades en aquests articles són 'oficials' segons les fonts governamentals que les posen a disposició del públic. Algunes de les utilitzades, com les disponibles a la web pel Centre d'Estudis d'Opinió de la Generalitat, han estat objecte de crítiques per alguns investigadors amb relació a aspectes metodològics en el disseny de les mostres de les seves enquestes i la recollida de dades. Però s'incorporen en les nostres anàlisis de bona fide i sense prejudicis.

Caldria preguntar-se per què només 800.000 dels 'més catalans que espanyols' haurien donat suport a la independència l'1-O i no tots els 1,2 milions que al juny passat s'autoidentificaven d'aquesta manera en el Baròmetre d'Opinió Política del CEO (REO 857). Sembla de 'sentit comú' que no tots ells haguessin tingut el mateix grau de compromís i militància per-independentista com els 'només catalans'. Però potser molts d'ells podrien haver arribat a un grau de motivació en línia amb el que s'ha comentat en l'anterior article sobre la 'finestra d'oportunitat' oferta al nacionalisme secessionista per la Gran Recessió desfermada en 2007-08. No pocs dels frustrats perdedors en la crisi econòmica haurien optat per una alternativa antisistèmica que en altres països europeus han promogut els moviments i partits populistes. Tals alternatives han estat de caràcter material i han estat generades, en no pocs casos, per una aprehensió negativa de les seves expectatives laborals i ascens social. Una percepció que els 'vells' partits no han sabut contrarestar.

Però allò simbòlic, i no només allò material, ha comptat també en el comportament dels votants catalans. Com bé m'ha fet observar el meu col·lega, Àngel Belzunegui, la mobilització nacionalista al terreny del simbòlic, l'èpic i l'estètic ha estat eficaç. Sobretot des que Mariano Rajoy li va donar un cop de porta al President Artur Mas al setembre de 2012, davant l'intent d'aquest últim d'arribar a un pacte fiscal que permetés un millor finançament autonòmic a Catalunya, i que s'aproximés el nivell de diners públics als què disposen les comunitats forals basca i navarresa.

Què tesi populista de les que s'ofereixen al Vell Continent podria batre la narrativa il·lusionant de construir una cosa inèdita i proactiu com seria un nou estat? I a més més ric que l'Espanya endarrerida i paràsita (Espanya ens roba, se'n recorden?). Tal aspiració nacional-populista ha enllaçat, així mateix, amb velles reivindicacions de sectors que podrien no ser 'cent per cent' nacionalistes, però caminaven de la mà de la reivindicació secessionista. Això explicaria la constant referència a la construcció de la nova República Catalana.

Permeteu-me el lector oferir una indagació intuïtiva de més llarg abast que s'entronca tristament amb l'experiència de la nostra Guerra Civil. Hi ha sectors, no només entre els nacionalistes secessionistes catalans, sinó alguns altres de l'esquerra espanyola, que pretenen cancel·lar històricament la nostra traumàtica experiència fratricida i fins a esborrar la seva ocurrència. Seria com recomençar la història en 1939 amb la continuïtat de la legítima II República. Bé sabem que el contrafactual es queda en el domini dels desitjos, no en el d'una dura realitat que esperem no torni a produir-se. Però en el terreny simbòlic, el nacionalisme català ha sabut recuperar i mobilitzar velles aspiracions que es donaven per irremissiblement perdudes i haurien cobrat ara una aparença possible.

També ha de considerar-se que en el terreny simbòlic, l'Estat espanyol s'oposa als símbols independentistes alguns com una Monarquia seqüela del franquisme (encara que sigui plenament constitucional, parlamentària i democràtica), la bandera espanyola (d'aquells que van guanyar la Guerra Civil, vaga apuntar) i, segons el vist durant l'1-O, la repressió legítima de l'Estat de dret, la qual s'equipara injustament a aquella despòtica de la passada dictadura.

Les anteriors indagacions poden llançar alguna raó interpretativa per comprendre com i per què alguns ciutadans 'més catalans que espanyols' hagin pogut abraçar la causa independentista l'1-O. Potser per aconseguir-hagin hagut de auto mutilar -perdó per la hipérbole- seva menor adscripció identitària espanyola.

Continuarà...