Tan català com espanyol

"Què aconsella tota racionalitat política? Que s'organitzi l'Estat sobre la base en què descansen les regions federals "(Francesc Pi i Margall, 1824-1901)

La autoidentificació expressada en el títol d'aquest tercer i últim capítol de la sèrie sobre la Moreno question (Català, no espanyol i Més català que espanyol van ser les anteriors) és la majoritària al Principat. En els últims 40 anys ha variat entre percentatges del 40% i 50%. Segons el Centre d'Estudis d'Opinió eren un 39,2% dels enquestats els que van declarar una identitat compartida entre el català i l'espanyol (REO 857, el juny 2017). Davant l'expectativa d'una Declaració Unilateral d'Independència (DUI) per part del Govern de la Generalitat, és precisament aquest grup el que confrontaria un major estrip social i polític.

L'evidència que llancen estudis i investigacions apunta que un bon nombre dels que es consideren tan catalans com espanyols són gents procedents d'altres llocs d'Espanya. Són andalusos, murcians, aragonesos o extremenys, posem per cas, o els seus fills, néts i parents, que es van establir a Catalunya durant el passat segle buscant un horitzó de prosperitat econòmica absent en les seves regions de procedència.

Ells han mantingut llaços afectius i identitaris amb el conjunt d'Espanya. Alguns, en menor nombre, van passar a engrossir les files d'aquells que s'han declarat 'més catalans que espanyols', i fins i tot només catalans. Només fa falta visualitzar alguns dels cognoms dels portaveus nacionalistes més entregats a la causa secessionista per comprovar-ho.

És ara quan es fan patents, si em permet l'expressió, visions supremacistes d'aquells 'autèntics' catalans que consideren als immigrants espanyols a Catalunya gairebé com Gastarbeiter, apel·latiu amb el qual els alemanys anomenaven els 'convidats' treballadors europeus que van acudir a la crida de les autoritats germàniques com a mà d'obra disponible per a contribuir al desenvolupament del 'miracle alemany' durant els anys 1950 i 1960.

Manté tal visió essencialista que els que resideixen a Catalunya, i al marge de com s'identifiquin (tornem a recordar que la majoria es consideren "tan catalans com espanyols), es beneficien d'una economia desenvolupada que és fruit de la laboriositat i del geni secular catalans . Si aquest grup majoritari no vol participar en el que manté aquesta visió essencialista de la cultura catalana originària serà per la seva pròpia voluntat d'autoexclusió. Semblant manera de veure la realitat social catalana implicaria una proposta d'alienació que poc té a veure amb el mestissatge i cosmopolitisme de la pulsió civilitzatòria catalana. És un reificació divisiva.

I és que els catalans amb nivells més alts d'instrucció formal han mostrat una major tirada cap a la identitat catalana ( 'només català' o 'més català que espanyol'). Per contrast, els ciutadans amb un menor nivell d'educació, els treballadors de baixa qualificació i els assalariats precaris s'han mostrat més proclius a autoidentificar a les escales de la identitat espanyola de la Moreno question.

És de sentit comú col·legir d'això que la idea de construir un estat independent pugui gaudir d'un alt suport en les classes altes i mitjanes catalanes. Però una gran proporció de les classes mitjana baixa i obrera al Principat s'ha mostrat sempre reticent a assumir els arguments secessionistes, malgrat el projecte il·lusionant per construir una república catalana independent ofert per les elits, la intelligentsia i els media nacionalistes.

Els catalans que comparteixen per igual les seves identitats catalana i espanyola formen un conjunt dins de la societat catalana que és més gran en nombre (2,2 milions) a la d'aquells que van votar 'sí' a la separació del passat 1-O, segons els dades de la Generalitat, (2 milions). Més enllà de la seva significació numèrica, la seva rellevància és la de ser un grup social heterogeni i representatiu d'una reivindicació pel diàleg i de la coexistència pacífica a Catalunya.

Permeteu-me el lector unes darreres reflexions de caràcter més general per concloure aquesta sèrie d'articles d'opinió, les quals he extret d'alguns dels meus escrits dels últims decennis.

La mala integració interna ha estat el problema més persistent en la història contemporània d'Espanya. Els intents per superar tal conflicte s'han dut a terme repetidament mitjançant la imposició de 'empassa-les' centralitzadors associats a cops d'estats, fórmules caudillistas i absències de llibertats democràtiques. El centralisme espanyol ha estat secularment feble per la seva incapacitat d'unir voluntats i violent per la força bruta emprada per imposar la seva voluntat.

El cantonalisme i la disgregació territorial han estat alternatives radicals als programes d'homogeneïtzació centralitzadora, circumstància que es va produir després 1898 amb la pèrdua d'Espanya de la seva condició de país colonial i amb el seu descens a la 'segona divisió' a la lliga de les nacions influents.

L'afany durant els dos últims segles per modelar una Espanya unitària, construïda d'acord a un model vertical i jerarquitzat del 'ordeno-i-comandament', ha comportava sempre el germen del trencament i el desencontre.

En realitat, tal visió idealitzada de l'esperit nacional espanyol ha provocat en diverses ocasions la reacció del particularisme regional, la desunió i el conflicte entre els pobles d'Espanya. Les dues posicions s'han alimentat mútuament en una espiral d'incomprensió, frustració i sofriment. Després del 'fracassat' èxit de l'Estat autonòmic, en precisa expressió de la meva col·lega José Tudela, aquells pols persisteixen i enfanguen els presents llots.

De l'afany per adequar l'Espanya autonòmica a un autèntic estat federal depèn la resolució del repte entre separadors i separatistes. El repte segueix sent el d'articular unitat i diversitat mitjançant un pacte polític legítim que a tots obligui.