Política: Portar la contrària

Paperetes electorals

Quan discutien, els meus pares solien acabar amb la mateixa cantarella: "Només vols portar-me la contrària". En la política, i en la seva forma democràtica de confrontació, les eleccions faciliten l'exercici de la disparitat i fins de la polarització.

Per Isaiah Berlin (1909-1997), un dels grans pensadors liberals del segle XX, les democràcies faciliten la llibertat 'negativa' de refusar a aquells candidats que no coincideixen amb les seves preferències. O, simplement, que no els agraden. Tot això es fa sense menyscabar els drets i la llibertat dels altres ciutadans. Els motius per a l'elecció poden ser consistents o banals però, sovint, obeeixen a la idea del pluralisme dels valors morals. És a dir que poden existir valors vàlids i, no obstant això, ser incompatibles entre si, el que influeix decisivament en les opcions a prendre. En el terreny pragmàtic de la política, Berlin rescatava la plena funcionalitat de democràcies majoritàries com la del bipartidista Regne Unit on residia perquè, en última instància, els electors podien votar un partit alternatiu al governamental sense majors dilemes morals (conservador o laborista). Una cosa semblant sol passar també amb els referèndums o plebiscits del "sí o no", del "blanc o negre".

L'exemple del Brexit ofereix un camp fèrtil de corroboració de les tesis de Berlin. Encara que fos per la mínima diferència (52% a favor i 48% en contra), els britànics van decidir que el millor per al seu país era abandonar la Unió Europea. Poc va importar, doncs, que moltes de les anàlisis i consells dels experts avisessin dels grans riscos que podria comportar el divorci amb la resta del que encara avui són els seus socis europeus. En l'actualitat aquelles prevencions es manifesten en el creixent desconcert polític imperant a Gran Bretanya. Després de la campanya del referèndum del 23 de juny de 2016, el mínim marge d'aquells que es 'van deixar' convèncer pels populistes xenòfobs, o que simplement mantenien el convenciment moral de la supremacia de la sobirania britànica, va fer possible el que mitjans, xarxes socials i afinats consultors polítics jutjaven com "impossible".

En el terreny dels estudis de psicologia inversa, les pràctiques de "portar la contrària" es qualifiquen de vegades com a expressió d'una personalitat polar, especialment en l'edat de l'adolescència. És a dir, quan s'està en un període autoreferencial i de consolidació identitària, els joves sovint opten per no fer el que se'ls suggereix, fins i tot encara pensessin que el suggeriment és la millor opció a prendre en consideració.

En les pràctiques polítiques de les nostres democràcies occidentals en els últims temps, i especialment en aquells casos relatius a decisions electorals inesperades, hi ha un element explicatiu de la conducta dels votants que té molt a veure amb "portar la contrària". Si pensem en els resultats del mateix referèndum del Brexit o de l'elecció de Trump, és plausible explicar la conducta de minories que han rebutjat votar per allò que s'ajustava a les seves expectatives ideològiques, existencials o culturals. Ho van fer senzillament per l'autoafirmació de procedir al revés del que s'esperava d'ells. Semblant conducta és conseqüència de l'exercici d'un peculiar "efecte de demostració" que els empeny a fer possible allò que semblava impossible.

Afortunadament, i durant l'any que ara va consumint, els europeus han mostrat un grau de maduresa política amb la superació electoral dels perills que representaven líders populistes com Geert Wilders o Marine Le Pen, a Holanda i França. A Alemanya, així mateix, la reelecció d'Angela Merkel i la formació eventual d'un 'govern Jamaica' amb liberals i verds, sembla evitar la destrucció política del projecte europeu, el qual aguanta i segueix la seva marxa encara que sigui fatigosament. En el cas del nostre dolorós conflicte intern català-espanyol, les pràctiques de "portar la contrària" poden haver superat el paroxisme d'algunes actuacions poc raonables i sense sentit comú. La fractura social és un alt preu que haurà de pagar-se en qualsevol dels desenvolupaments i escenaris futurs.

El gremi dels acadèmics, com segurament succeirà en qualsevol altre, porta penosament i amb farta pena els desencontres entre col·legues sobre l'assumpte de Catalunya. És evident entre aquells que es declaraven fins i tot amics i aparentaven estar a la mateixa longitud d'ona intel·lectual. Fa no gaire eren còmplices a l'hora d'analitzar i jutjar la vida social que els envolta i els seus avatars atzarosos. Però ara no. Han aflorat disparitats incontrolades no només d'apreciació analítica i de conviccions. Han emergit incompatibilitats entre alguns valors morals que abans semblaven unir-los. Es generalitzen les posicions de "portar la contrària" i es propaguen les disquisicions autoreferencials tan insofribles en el món acadèmic.

Davant la disjuntiva d'aprofundir en la ferida de la desunió i l'enfrontament, més ens convindria la superació de les diferències mitjançant l'assossec polític allunyat de la imposició o la ràbia destructiva.

Les últimes enquestes demoscòpiques tornen a insistir en la prevalença d'una 'identitat dual' entre els catalans. En anteriors articles d'opinió ('Català, no espanyol', 'Més català que espanyol', 'Tant català com espanyol') ja vaig exposar algunes interpretacions sobre la qual es coneix en el món acadèmic anglosaxó com 'the Moreno question'. D'acord amb el què es dedueix de les anteriors anàlisis seria altament improbable a Catalunya l'opció de la independència en un hipotètic referèndum legal i consentit per tots. En el clima de desbocada desavinença i confrontació, no s'hauria de descartar però un resultat imprevisible. Així succeiria si un nombre de catalans sentint-se també espanyols, decidissin "portar la contrària" al fet que s'evités la separació.

Lamentablement amb el pas del temps s'incrementen les males maneres, els menyspreus i el verí discursiu. Tot el contrari d'allò que observàvem els meus germans i jo mateix quan els nostres pares temperaven els seus disgustos malgrat la força dels seus carràccters independents.