Unió Europea de 98 estats ...?

Jean Claude Juncker, president de la Comissió Europea de la Unió Europea, s'ha convertit en el nou vilà continental per als que donen suport a la secessió de Catalunya d'Espanya. Les seves declaracions desfavorables a la independència catalana s'han basat en un argument -ni únic ni exclusiu-de caràcter quantitatiu: la UE seria ingovernable amb un ampli nombre d'estats membres. Això passaria si amb la possible constitució de la República catalana es deslligués una generalització de processos sobiranistes de comunitats territorials subestatals al Vell Continent.

Segons Juncker, si ja és difícil el funcionament de la UE amb 28 països (27 si es confirma la data del 29 de març de 2019, com a data de la sortida formal del Regne Unit), el govern comunitari "... seria impossible amb 98 estats membres". Aquesta última xifra és la corresponent al nombre de regions llistades com NUTS-1, és a dir d'aquelles de primera nivell dins dels estats segons EUROSTAT, l'agència estadística europea. NUTS és l'acrònim de 'Nomenclatura de les Unitats Territorials Estadístiques' (derivat de les sigles en francès de Nomenclature des Unités Territorials Statistiques), i són demarcacions territorials utilitzades per la Unió Europea amb fins estadístics.

No creguin els lectors que el nombre de 98 NUTS-1 respon als potencials estats membres que podrien separar-dels seus respectius estats. En realitat, els NUTS-1 són agrupacions de regions, com així es classifiquen als 7 NUTS-1 espanyoles (Nord-oest. Nord-est, Comunitat de Madrid, Centre, Est, Sud i Canàries). Les 17 comunitats autònomes, més Ceuta i Melilla, són etiquetades com NUTS-2. La xifra citada per Juncker, per tant, bé podria incrementar-se hipotèticament fins a les 276 NUTS-2 que hi ha a la UE. S'imaginen una Unió atomitzada en tantes entitats territorials, moltes de les quals podrien aspirar a exercir el seu dret 'sobirà' de veto a les decisions comunitàries?

És respecte a aquesta última qüestió on han d'emmarcar la declaració del president de la Comissió Europea, considerada com 'anti-catalana' per alguns dels més fervents partidaris de la independència del Principat. I, a conseqüència d'això, el territori hereu històric d'aquella Marca Hispànica carolíngia europea, fins i tot podria plantejar-se la seva possible abandonament de la UE. El mateix expresident exiliat de la Generalitat, Carles Puigdemont, ha plantejat fa uns dies la possibilitat que els catalans votessin en un futur referèndum la seva continuïtat -o no- a la UE. Cal interpretar aquestes declaracions recents del primer candidat de Junts per Catalunya a les properes eleccions del 21 de desembre com una reacció als propis punt de vista de Juncker i de Donald Tusk, president del Consell Europeu, els dos caps visibles institucionals de la UE i per qui l'eventual secessió de Catalunya d'Espanya podria provocar un 'efecte demostració' en altres comunitats subestatals europees. En algunes d'aquestes també hi ha poderoses forces nacionalistes capaços de mobilitzar políticament a amplis sectors ciutadania, com així ha succeït amb el cas de l'independentisme català en aquests anys.

Escòcia, Flandes, Còrsega o el Vèneto italià (sol, o amb una altra zones septentrionals), són 'sospitosos habituals' en les anàlisis acadèmics per aspirar a separar-se políticament i assolir l'estatalitat. A l'elenc hipotètic de comunitats subestatals potencialment secessionistes bé podria afegir-se al País Basc, Bretanya, País de Gal·les, Galícia, Baviera o fins a l'arxipèlag d'Aland a Finlàndia.

En realitat, els processos de Europeïtzació ascendent i de Europeització descendent han facilitat la propagació a Europa d'un tipus de localisme cosmopolita, del qual Catalunya ha estat un exemple paradigmàtic en els darrers decennis. Tal enfocament i forma de ser s'ha reflectit en tots dos interessos societaris, aparentment contraposats, per desenvolupar un sentiment d'identitat i pertinença proper al ciutadà, i de participar activament en el context global. S'hauria perseguit, de tal manera, un ajustament i una conjunció entre el proper i el llunyà. A més, i com a Catalunya s'ha evidenciat repetidament, els ciutadans s'han mostrat disposats a integrar complementàriament les seves identitats de pertinença.

L'enfocament del localisme cosmopolita s'ha detectat en comunitats polítiques de tipus mitjà que no són formalment estats independents (Catalunya o Escòcia, com és ben sabut), encara que algunes d'elles són estats i comparteixen mides i trajectòries precedents (República Txeca, Eslovènia o Luxemburg ). També s'ha manifestat en capitals macrocefàliques o àrees metropolitanes (Brussel·les, Londres o Milà). Aquestes últimes, en particular, semblen seguir un patró similar al desenvolupat per comunitats polítiques europees històriques (ciutats-estat italianes, Lliga Hanseàtica o principats centreeuropeus). Totes elles, i en contrast amb períodes històrics anteriors, tenen ara un referent institucional comú europeu a la UE. Especialment, el seu objectiu per preservar el benestar social com ciment dels seus valors societaris legitima la seva contribució a propiciar a Europa una unió cada vegada més estreta i integrada.

No s'ha d'oblidar que la mundialització comporta una transferència d'autoritat i poder dels estats als mercats. La present globalització anglo-nord-americana bé ho sap i actua tractant de maximitzar les seves posicions davant del Model Social Europeu. L'índole de la competició i les pautes de conducta internacionals estan creixentment conformades per les noves regles del mercat global, davant les quals només l'acció proporcional i agrupada dels estats europeus en les seves institucions comunitàries pot ser eficaç. Això exigeix sumar i no disgregar. Les iniciatives del localisme cosmopolita poden optimitzar en el context global la independència i interdependència de nacions com Catalunya sense l'obsolet reclam a la constitució d'un estat propi. Per al viatge de l'autoafirmació no són necessàries les alforges del autointerés disgregador. Reclamem la nostra individualitat en el si comú de la mare Europa. Amén.