Capitalisme Trumpós

'American first', lema de Trump

Alguns el consideraven com a mer representant dels interessos dels patans (rednecks) nord-americans. Però Donald Trump està resultant ser el més llest de la classe. Si es compara la seva amb l'actuació d'anteriors presidents, la seva acceptació popular es manté en un nivell alt a hores d'ara del seu mandat (al voltant del 42%, segons YouGov). No seria aventurat pronosticar que el seu suport pugui augmentar en el curt termini, encara que alguns poguessin pensar que el seu capital polític estava amortitzat. O que és un polític episòdic i populista condemnat a l'oblit. Potser caldria refinar les anàlisis.

Un punt d'inflexió de la seva venturosa presidència ha estat l'aprovació de la seva ambiciosa reforma fiscal a finals de 2017 (51 vots a favor per 49 en contra al Senat), el que permetria expandir el dèficit públic en 1,5 bilions (milions de milions, o trilions en l'argot anglosaxona) de dòlars en els propers 10 anys. La reforma inclou retallades d'impostos temporals per als contribuents més benestants, així com reduccions tributàries permanents per a les corporacions. Això s'ha reflectit en unes disminucions en el tipus de l'impost de societats del 35% al 20%, així com en una reducció del límit per a les rendes més altes (del 39,6% al 35%).

Segons les proclames de Trump tals 'rebaixes' fiscals estimular l'activitat productiva, la inversió financera i promocionaran el creixement econòmic general als EUA. Tot això hauria de revertir en noves inversions i en prosperitat per al conjunt social nord-americà. Es compliria, de tal manera, el propòsit expressat en el seu eslògan electoral presidencial de 'Fes que Estat Units sigui gran una altra vegada' ('Make America great again'). Tal lema de campanya expressava genuïnament, i amb gran economia de paraules, el caràcter reaccionari del seu populisme. Cal recordar que "reaccionari" és un terme referit a ideologies o persones que aspiren a instaurar un estat de coses anterior al present. I això és el que Trump va oferir als electors nord-americans, és a dir, una reacció per recuperar el que no només els rednecks consideren la seva grandesa perduda, sinó un eficaç manera de demostrar qui està disposat a fer prevaler el poder dels EUA per sobre de qualsevol altra consideració.

Un primer gran èxit de la reforma fiscal auspiciada per Trump ha estat la decisió d'Apple de 'tornar a casa' (Silicon Valley).

Després de la reforma fiscal de Trump, Apple ha decidit la 'repatriació' dels seus guanys en efectiu que venia mantenint en diversos països del món. Fins a un 94% de l'efectiu total de 269 mil milions de dòlars (milers de milions), quantitat que mantenia fora dels EUA, s'ingressaran a la caixa del Tresor nord-americà. D'acord amb l''amnistia' parcial aprovada per la reforma fiscal de Trump, Apple pagarà al fisc nord-americà la 'reduïda' quantitat de 38 mil milions de dòlars. Una xifra equivalent, per motius il·lustratius, a la quarta part del cost anual de les pensions a Espanya.

Després acollir-se als beneficis de la nova normativa fiscal, Apple ha anunciat que contribuiria durant el període 2018-2010 a la creació de 20.000 nous llocs de treball als Estats Units.

Es compliria, així, l'objectiu de Trump encunyat en una altra de les seves proclames electorals: 'Primer els Estats Units' ('America first'). El desig de 'repatriar' i tancar fronteres per promocionar llocs de treball domèstics cal ser considerada com quelcom més que una estratègia de autointerés. En realitat a Apple i al capitalisme trumpós els segueix interessant la globalització, sempre que obtinguin beneficis d'això. Un altre assumpte són les implicacions per als països que es 'abandonen' fiscalment i on s'han extret ingents beneficis i plusvàlues de la venda dels seus productes multinacionals.

IRLANDA

És oportú recordar que al maig de 2016 la UE va reclamar a Apple l'abonament de 13.000 milions d'euros en impostos no pagats a Irlanda, per considerar que el pacte fiscal que Dublín havia ofert a la multinacional havia de considerar com una ajuda il·legal d'Estat. Les crítiques d'altres socis comunitaris a Irlanda es basaven en el fet que el Tigre Celta podria atraure grans empreses de matriu nord-americana amb fiscalitat avantatjosa i flexibilitat laboral, com va passar amb Apple, Google o Facebook. Però això no podria asseure el precedent d'una 'competència deslleial' amb altres països europeus. Rescatada i amb l'impost empresarial més baix de la UE (un 12,5% enfront d'una mitjana del 25% a la UE), a Irlanda se li demanava que no deixés sense tributar els beneficis d'aquestes empreses obtinguts en tota la Unió Europea, sobretot tenint en compte la perspectiva d'una futura unió fiscal.

La Borsa novaiorquesa puja com l'escuma aquests dies. La 'repatriació' de beneficis d'Apple i l'anunciada desregulació en sectors importants com el de les comunicacions, no farà sinó revisitar les bondats de la coneguda com a 'economia del degoteig' (trickle down economics). La seva lògica simple és que els guanys del neofeudalisme corporatiu i dels supermilionaris dinamitzaran l'economia i la prosperitat arribarà a tots els ciutadans. Cal recordar que durant els últims lustres del segle XX, els ciutadans menys gravats fiscalment als EUA 'simplement' van preferir invertir en el sector especulatiu financer -en ocasions altament rendible-, defugint altres dominis de l'economia productiva generadors, per exemple, d'ocupació. L'economia financera sense regulació va passar, de tal manera, a estar dominada pels interessos d'inversors i rendistes.

Llavors, i malgrat que el deute públic nord-americana creixia desbocadament, els inversors de tot el món van continuar comprant els bons del Tresor nord-americà i van utilitzar majorment el dòlar en les seves transaccions financeres. Tot i que el crac del 2007 és atribuïble en no poca mesura al propi programa neoliberal de desregulació generalitzada, les seves idees segueixen gaudint de bona salut i d'un predicament doctrinari ara restaurat eficaçment pel capitalisme trumposo. En els moments durs de la Gran Recessió es van anunciar dificultats terminals per a la UE i l'Euro va estar a punt de trencar-se en l'estiu de 2012. El nou panorama que ara despunta sembla un dejà vu. Europa hauria d'estar al lloro.