Els catalans gasten tres vegades més diners públics que els madrilenys

Els catalans gasten tres vegades més diners públics que els madrilenys. Així ho evidencia la darrera liquidació dels pressupostos autonòmics, del Ministeri d'Hisenda. Les dades recents sobre la despesa i els ingressos per càpita, les aportacions a la solidaritat interterritorial i la necessitat d'una reforma del model de finançament posen de manifest la complexitat de la situació i els desafiaments que enfronten regions com Catalunya i Madrid.

La despesa pública per càpita és un indicador clau per entendre com es distribueixen els recursos a les diferents comunitats autònomes. En aquest sentit, Catalunya presenta una despesa pública per càpita de 3.730,22 euros, superior a la de Madrid, que se situa en 2.933,28 euros, i també per sobre de la Comunitat Valenciana, amb 3.332,22 euros per habitant. Aquesta diferència també es reflecteix en els pressupostos totals proposats: Catalunya, amb un pressupost de 43.600 milions d'euros, i Madrid, amb 27.558 milions d'euros.

En termes d'ingressos per càpita, Madrid supera lleugerament Catalunya, amb 3.679 euros davant dels 3.453 euros de Catalunya. Aquesta diferència en ingressos i despeses planteja preguntes sobre l‟eficiència il‟equitat en la distribució de recursos i la gestió financera de cada comunitat.

Les aportacions a la solidaritat interterritorial mostren una altra capa de la complexitat financera. Madrid contribueix significativament més que Catalunya: 4.500 milions d'euros als fons de Garantia i de Suficiència, i una contribució total a l'Estat de 5.177 milions d'euros. En contrast, Catalunya va aportar 1.697 milions d'euros al fons de Garantia i va rebre 732 milions d'euros del fons de Suficiència, amb una contribució neta a l'Estat de 146 milions d'euros.

El model de finançament autonòmic, l'última actualització del qual data del 2009 i que va vèncer el 2014, està caducat des de fa una dècada. Aquesta obsolescència ha intensificat les discussions sobre la necessitat duna reforma que abordi les disparitats fiscals i les necessitats de les regions. Les regions més desenvolupades, com Madrid, Catalunya, València i les Balears, presenten saldos fiscals negatius, cosa que alimenta les reivindicacions de moviments independentistes que busquen reduir el dèficit fiscal mitjançant una negociació directa amb l'Estat, similar al model del País Basc.

A Catalunya, el debat sobre el finançament autonòmic s'ha intensificat en el context de les negociacions per formar govern a la Generalitat. Pere Aragonès, president de la Generalitat i candidat a la reelecció, ha argumentat que Catalunya enfronta una manca de recursos econòmics, una postura que contrasta amb les dades sobre la despesa pública per càpita. Aquest argument forma part d'una narrativa més àmplia del secessionisme català, que busca destacar les suposades injustícies econòmiques com a justificació per a la independència.

D'altra banda, Isabel Díaz Ayuso, presidenta de la Comunitat de Madrid, ha defensat la gestió financera de la seva comunitat i ha subratllat l'elevada contribució de Madrid a la solidaritat interterritorial. Ayuso argumenta que Madrid està sent penalitzada pel seu èxit econòmic i la seva eficiència en la gestió de recursos.