El 7 d'octubre del 2023, el món va clarejar amb una nova catàstrofe copant les portades i els matinals. Absolutament totes les morts tenen el mateix dolorós valor, però tot el que ve de l'Orient Mitjà té, per bé o per mal, un altaveu més gran. No hi va haver temps que sonessin els despertadors dels israelians, ja que ja es van despertar amb l'habitual so de les alarmes antimíssils. Es van despertar coneixent que tres mil terroristes havien burlat tot sistema de seguretat del seu país, saquejant, torturant, segrestant i matant tot aquell que se li presentés davant.
No es va trigar a batejar el que va passar aquell dia com l'11-S d'Israel. En poques paraules, des del final de l'Holocaust nazi, mai no havien estat assassinats tants jueus en un sol dia. Tot i que no va ser un sol dia. El caos dels uns i l'organització dels altres va ser tan gran, que passaven les hores i l'amenaça seguia latent. Els terroristes estaven infiltrats per tot el país, i la gent esperava tancada a casa seva. Hi va haver els que van passar més de vuit hores amagats per intentar sobreviure, sense fer soroll.
Aquest 7 d'octubre, Hamàs va entrar a Israel a les 6 del matí. On més va atacar va ser al cordó fronterer d'Israel amb la Franja de Gaza. Famós és el cas del Festival Nova. Terroristes van segrestar i van assassinar a sang freda joves de diferents nacionalitats que simplement volien passar una nit festiva, sense fer mal a ningú. Terroristes van segrestar i van assassinar famílies senceres dels anomenats kibbutzim. No sabien que moltes d'aquestes persones, a diferència de molts colons que habiten al costat de Cisjordània oa dins, són gent de bé, solidària amb els gazatis que, fins al 7 d'octubre, podien i volien anar a treballar a Israel. O potser sí que sabien això els terroristes, el bastió polític dels quals governa la Franja de Gaza de forma autoritària des del 2006.
No van trigar a aparèixer fotos terribles, de dones ensangonades. Uns documents que van evidenciar el dolor que van passar, la violència en molts casos sexual exercida sobre aquestes. Moltes fins avui no s'han pronunciat, per mantenir el seu anonimat i el seu benestar. Altres ho han fet, i no han estat cregudes per una societat en les darreres. Hi ha històries que van passar i que fins i tot en forma de text quedarien massa explícites.
Sis mesos després, la societat civil israeliana innocent encara no ha pogut guarir les ferides que van causar les més de 1.500 morts, els més de 14.000 ferits, els més de 200.000 evacuats com a conseqüència de la pluja de míssils al sud i al nord ( per part de Hamàs i Hezbollah), i els més de 200 segrestats. Després d'uns breus períodes d'alto el foc, hi segueixen havent més de 100 segrestats a la Franja de Gaza. En la majoria de casos, els seus familiars, que els troben a faltar, ni tan sols saben si són vius. El que sí que saben és que, en cas d'estar-ho, estan en unes condicions que cap civil mereix.
Ningú no mereix patir per culpa dels seus líders. Ni els israelians, ni els gazatis. Perquè la Franja de Gaza està sumida en el dolor moltes dècades. Ha hagut de succeir el 7 d'octubre, l'11-S israelià, perquè Espanya i molts altres països revivin el seu desig per reconèixer un Estat palestí.
Des de la declaració d'independència de l'Estat d'Israel, el 1948, Gaza ha sortit perdent. Va sortir perdent per la nakba, que va ser el desplaçament forçós d'almenys 700.000 palestins àrabs, que van rebre la condició de refugiats. Va sortir perdent Gaza i els habitants que s'hi van quedar quan, després de la guerra que països àrabs van declarar el 1948 a Israel. Israel es va quedar terres que no li pertanyien, mentre que Egipte es va quedar amb Gaza.
A partir d'aquest punt, es van produir diverses guerres, amb les Intifades (moviments de resistència palestina) incloses, que van anar canviant considerablement el mapa. Fins a principis de segle XXI, Israel va tenir el comandament de Gaza, controlant-la militarment. Tot i això, va retirar les seves tropes el 2005. I allà va començar un caos total que avui ha arribat a cotes doloroses. Hamàs, un grup incentivat a finals de segle XX per Israel per competir pel poder amb Yassir Arafat, va obtenir més i més poder, fins a guanyar les eleccions de la Franja el 2006. Aquestes van ser les últimes.
Des de llavors, Gaza ha viscut sumida sota la dictadura de Hamàs i sota el bloqueig d'Israel. Els gazatis s'han beneficiat de tenir un país com Israel com a veí, ja que molts han sortit guanyant en l'aspecte laboral. Però no a l'humà. Durant moltes èpoques, els gazaties han malviscut. I sobretot ara.
Dies després del 7 d'octubre, l'Exèrcit israelià va entrar a Gaza amb l'objectiu d'acabar amb Hamàs, i molts van titllar de venjança. A més, Israel va tallar el subministrament d'electricitat a la Franja durant dies. En definitiva, va tancar l'accés i van passar massa dies fins que van arribar carregaments d'ajuda humanitària. Cal recalcar que la Franja de Gaza té frontera també amb Egipte, pel pas de Rafah, i que avui dia també està bloquejat.
El 7 d'octubre és tan vergonyós per a l'ésser humà com allò que va venir després. I el que segueix venint. Avui, sis mesos després de la barbàrie a Israel, continua la barbàrie a Gaza.