Estats Units, un país al qual és millor no emigrar segons Belén Montalvo

"Encara que els Estats Units presumeixen de ser terra d'emigrants, no et reben amb els braços oberts" afirma pessebre Montalvo, una professional espanyola que va decidir acceptar un lloc de treball en aquest país i va ensopegar tant amb les infinites dificultats que s'imposen a tot estranger que pretengui establir-s'hi, com amb un sistema econòmic i social completament diferent del d'Espanya i, en general d'Europa. “Vaig decidir que no només explicaria com era la meva vida als Estats Units, sinó COM ERA LA VIDA als Estats Units, farta de sentir com altres perfils mostraven només allò meravellós. Jo em vaig proposar mostrar tota la realitat” i així ho ha fet a “(Des)fer les Amèriques. Una crònica real des dels Estats Units” (Geoplaneta), una contraguia per fer desistir qualsevol del seu propòsit d'emigrar a aquest país. Perquè “venir de turista uns dies, o fins i tot viure amb nord-americans un parell de mesos seguits o un curs escolar no és viure permanentment aquí”.

Montalvo es va trobar amb la necessitat d'assumir costums desconeguts, però absolutament imprescindibles. Així, la necessitat de disposar d'un “historial de crèdit”, “sistema tremendament opac que potencia el puto consumisme i perjudica els grups minoritaris” i “t'obliga a gastar per sobre de les teves possibilitats per poder demanar finançament alguna vegada”; passar per la humiliació del “quartic” si en entrar al país resultes lleugerament sospitós a l'agent de fronteres perquè “lluitar amb Immigració és una de les barreres més aspres a l'hora d'establir-se als Estats Units”; aconseguir l'anhelada “green card” que estabilitza la teva residència, cosa que a Montalvo, malgrat haver-se casat amb un nord-americà, li va costar cinc anys!; constatar que la policia no està per ajudar el ciutadà i per a qui l'ús de ”la brutalitat no és res de nou”… sobretot si ets negre; i acceptar la realitat immanent del racisme, un -tema “del qual la gent prefereix no parlar” però que està molt present (i que va mantenir fins al 1967 la il·legalitat del matrimoni interracial) El racisme -diu- “és un arbre enorme amb unes profundíssimes que arriba a tots els racons del país i que dóna ombra a tot el territori nacional gràcies a les seves mil ramificacions d'odi, xenofòbia, desigualtat i prejudicis”, cosa que ella mateixa va viure doncs, tenint en compte la seva procedència hispana als Estats Units va deixar de ser “blanca” per ser considerada “marró”.

Sumeu-vos la inexistència d'una sanitat pública que aboca aquest país “a la vora de la pobresa” perquè als Estats Units “l'Estat no és el teu pare, és el teu cap” i afegeix: “la sanitat és una veritable estafa” i “la més gran decepció que m'he portat al país de les oportunitats, amb diferència” perquè “el problema del sistema sanitari no és només que és car, és que és un malson”. Tot plegat unit a problemes no “menors”; la forma estranya de l'activitat immobiliària amb el funcionament dels programes de venda de cases; l'omnipresència de la religió: “és impossible no trobar Déu als Estats Units, vulguis o no vulguis, totes amb la religió a tot arreu” fins i tot en la publicitat de les carreteres, cosa que el porta a considerar “hi ha una veritable aversió cap a l'ateisme”; la inestabilitat laboral i la necessitat de recórrer a la pluriocupació per poder viure dignament o l'obesitat, que afecta el 80 % de la població (i el 10 % té obesitat mòrbida), cosa que limita la supervivència mitjana a 73 anys en els homes i 78 a les dones. Més o menys, deu anys menys que a Espanya. Dit tot això i malgrat els nostres infinits i lamentables defectes, després de la lectura d'aquest llibre es podria exclamar sense gaire objeccions allò que “com a Espanya, ni parlar”.