Ha arribat el dia: el Madrid, a buscar la quinzena Champions a Wembley

Llegir per creure. El Reial Madrid busca aquesta nit el quinzè títol d'UEFA Champions League. Els blancs disputaran una nova final del seu torneig favorit, encara que casualment serà la primera a Wembley. Per aixecar el trofeu, els separa la il·lusió i el sacrifici del Borussia Dortmund.

Es podria dir que és la final contemporània del Madrid en què, sobre el paper, hi ha més diferència amb el seu adversari. Les cases d'apostes donen als blancs un gran favoritisme. I no n'hi ha per menys. A l'equip alemany, només Mats Hummels i Marco Reus han disputat un partit decisiu per l'orella. Va ser el que van perdre el 2013, davant el Bayern Munic, al mateix escenari que avui.

El Dortmund ha arribat a aquesta final sorprenent tot el continent. No s'esperava que acabarien guanyant el grup de la mort, format també pel París Saint-Germain, el Milan i el Newcastle. Després de batre el PSV als vuitens de final, pocs esperaven que eliminarien l'Atlètic de Madrid, i absolutament ningú creia que podrien tornar a superar el PSG, baixant-los de la final amb dues victòries per la mínima, sense rebre cap gol en 180 minuts .

El Dortmund, doncs, arriba sense favoritisme, però molts arguments. El seu joc vertiginós ha enamorat els amants del futbol directe. Karim Adeyemi ha crescut molt i ha aportat molt, tant en atac com en defensa. Jadon Sancho ha 'ressuscitat,' després de la seva mala etapa al Manchester United, sent el jugador més equilibrant de la plantilla. I Niklas Fullkrug s'ha consolidat al futbol d'elit, sent el més decisiu. Enrere, una defensa molt solidària, que defensa endavant i que sempre corre més quilòmetres que el rival.

A tot això ja més s'enfrontarà un Madrid tranquil. Ningú és millor que els blancs a la Champions, i per descomptat a les seves finals. No en perden una des del 1981, contra el Liverpool. Des de llavors, han aixecat les de 1998, 2000, 2002, 2014, 2016, 2017, 2018 i 2022, davant, respectivament, Juventus, València, Bayer Leverkusen, Atlètic de Madrid, Atlètic de Madrid, Juventus, Liverpool i Liver. Una bogeria.

Tot i que el Madrid és molt Madrid, tampoc molts comptaven a principis de temporada amb què tornarien a aquesta instància. El més fàcil va ser apostar pel Manchester City, acompanyat d'un PSG o un Bayern de Munic. Però els blancs han anat creixent i s'han oposat a tota adversitat.

Primer, van signar una notable fase de grups, que tenia els paranys del Nàpols, l'Unió Berlín i el Braga. Després, van passar amb més patiment de l'esperat els vuitens, davant del Red Bull Leipzig. I allà va arribar un nou duel contra el Manchester City. Amb un admirable exercici de resistència, van poder arribar a la tanda de penals a l'Etihad Stadium, per emportar-se l'eliminatòria cap a casa. A les semifinals, van treure un empat fora de casa davant el Bayern ia casa, anaven per sota quan faltaven pocs minuts. Però van remuntar de forma sobtada, amb doblet de Joselu.

Estan de nou a la final, i gran part del mèrit és de Carlo Ancelotti. Va perdre Karim Benzema a l'estiu, i es va quedar sense els lesionats Eder Militao i Thibaut Courtois. Però sempre va saber trobar solucions. Va avançar Jude Bellingham perquè l'anglès s'inflés a gols, va trobar l'encaix definitiu a Vinicius ia Rodrygo i va rearmar una defensa de vegades de circumstàncies. Si aquesta nit Nacho aixeca al cel de Londres la copa, serà la sisena Champions del Madrid en cent anys. Llegir per creure.