Oscar Hernández Bernalette és actualment ambaixador de Carrera Jubilat però té a més una dilatada carrera com a docent, a la Universitat del Caire, Central de Veneçuela i Jorge Tadeo Lozano de Bogotà a Colòmbia.
A més, ha estat Director General d'Economia i Cooperació Internacionals MRE i Director General de Negociacions Internacionals a Institut de Comerç Exterior.
Va presidir la Primera Reunió d'Experts en Assumptes Legals sobre Comerç Electrònic a la UNCTAD (1999) i un any després va ser President del Comitè de Mesures en matèria d'Inversions relacionades amb el Comerç de l'OMC.
Va actuar com a relator de la revisió de Polítiques Comercials de Romania (2000) i de la revisió de Polítiques d'Inversió del Perú (UNCTAD-2001) i va ser Governador Altern del Banc de Desenvolupament del Carib, Barbados durant tres anys.
Va formar part com a membre de la Comissió Interministerial per a la participació de Veneçuela al Fons per al Medi Ambient Mundial i negociador i coordinador del Grup dels 77 i la Xina a la Cimera Mundial sobre Desenvolupament Sostenible de Johannesburg-Sud-àfrica (2002).
Com a ambaixador ha representat Veneçuela al Caire, San Francisco, Portland, República Dominicana, Grenada, Haití, Brasília, Bogotà i davant les Nacions Unides a Ginebra.
És Co-Fundador del Centre de Capacitació Migratòria i Director Fundació Espai Obert, President Fundació Viaja Verde i President Comissió Assumptes Internacionals FEDECAMARAS. A més, ha estat Director al Sistema Econòmic Llatinoamericà (SELA).
Aquests dies, el diplomàtic ha estat a Madrid i Barcelona, on hem pogut conversar amb ell i com sempre, ha estat un plaer. Des de fa uns anys, Oscar Hernández està col·laborant a Catalunya Press i tornem a entrevistar-ho per saber les darreres novetats sobre Veneçuela.
- Com és la seva experiència a Barcelona?
És una ciutat extraordinària, feia molts anys que no tornava a Barcelona i n'estic molt impressionat. A més, des del punt de vista del turisme, la quantitat de gent que hi circula pels carrers és impressionant. Ens demostra la importància que té el turisme per a aquesta ciutat i per a aquesta regió, ja que ve gent de tot arreu del món.
Per descomptat, també noto un canvi de preocupació pels temes estètics de la ciutat, on es veuen realment coses molt interessants que són atractius culturals, i també perquè hi ha nous dissenys, noves manifestacions, moltes coses amables per al que camina... Estic veient una ciutat que s'està humanitzant, almenys des d'una perspectiva llatinoamericana, i generant un gran impuls a través de l'atractiu turístic que té perquè l'impacte del turisme a qualsevol lloc és molt important.
També hi ha les complicacions que porta l'excés de circulació de persones, però en general, venir a Barcelona i gaudir de la ciutat és meravellós. Sobretot m'impacta venint d'un país tropical, on tenim tant de verd. Veure que Barcelona té una projecció cap a allò verd, cap a la protecció ambiental, és important i és una cosa que impacta com a turista.
- Com és la situació actual a Veneçuela?
Veneçuela ha estat en una situació molt crítica en les darreres dues dècades. Estem ara en una etapa on hi ha una necessitat al país de fer un canvi polític buscant reactivar l'economia. Properament tindrem eleccions, el país té un esgotament polític molt fort, s'entreveuen nous temps de canvi, hi ha nous lideratges importants...
Ara tenim una contesa on l'actual president de Veneçuela competirà amb un diplomàtic de carrera, Edundo González Urrutia, i hi ha altres candidats, però aquests serien els dos més forts. A més, el lideratge opositor s'ha enfortit molt, sobretot arran del creixement exponencial que ha tingut María Corina Machado, que és una gran líder que s'ha convertit en el centre de la direcció política, tot i que actualment està inhabilitada, però dóna suport a Edmundo González Urrutia. D'aquesta manera, es converteix en una alternativa per a les forces opositores de la unitat democràtica per poder tenir una alternativa a les eleccions del proper 28 de juliol, i que així podem assegurar que hi hagi un canvi al país.
No és simplement canviar un grup polític per un altre, sinó que el país necessita oxigenar-se, necessita tenir un canvi a la dirigencia política. El model socialista que s'ha implementat des de fa més de 20 anys ha estat un fracàs perquè s'ha generat una crisi econòmica i també una confrontació internacional que ha estat molt negativa per al país. Dir que vuit milions de persones han abandonat Veneçuela per la situació de crisi ja és suficient per entendre com ha estat de greu i les dificultats que s'estan patint a Veneçuela.
- Quantes persones viuen actualment a Veneçuela?
Actualment podríem dir que som menys de 30 milions de persones. Veneçuela té un milió de quilòmetres quadrats, és a dir, són unes dimensions grans d'un país que a més té una riquesa extraordinària, grans reserves de petroli, minerals, cobalt, or...
És un dels països amb la reserva d'aigua més gran del món, per tant, és un país molt ric en matèries primeres, amb una bona qualitat de treballadors, fins i tot en aquest procés migratori que viu. Cal destacar que aquest procés és nou, ja que els veneçolans no emigraven, sinó que Veneçuela va ser un país receptor de migrants.
Hem vist que la migració veneçolana ha estat apreciada perquè són persones treballadores, preparades i que donen la seva contribució als països on han estat.
El país té una situació geogràfica privilegiada, a la porta d'entrada de Amèrica del Sud, amb grans reserves ambientals, rius, a part dels minerals i una força de treball molt competent, fa que el país tingui tots els potencials per recuperar-se econòmicament i tornar a ser una referència important a Amèrica Llatina.
- Per què van inhabilitar Maria Corina Machado?
El govern, un clar exemple de dèficit democràtic, ha aconseguit a través de mecanismes legals o pseudolegals inhabilitar polítics que són incòmodes i aquest és un mecanisme que s'ha donat en els últims anys.
María Carolina Machado va ser inhabilitada, fins i tot es va ratificar la seva inhabilitació al mateix Tribunal Suprem. Aleshores, davant la seva incapacitat de poder ser la candidata presidencial de l'oposició o dels sectors més importants de l'oposició, es va optar per buscar una persona de consens entre els partits que la pogués substituir. Per tant, la substitueix aquest veneçolà diplomàtic, que no aspirava ni tan sols al poder, però va ser una alternativa que es va trobar.
- De què la va acusar el govern actual per inhabilitar-la?
L'acusació va ser administrativa, tenia a veure que no havia declarat una ajuda que el govern dóna, els anomenats cistella tiquets, que en algun moment no els va declarar i això ja va justificar la seva inhabilitació per 15 anys.
A més, molts polítics els han inhabilitat i això és un mecanisme que s'està veient a diversos països d'Amèrica Llatina com un recurs des del poder per anar eliminant possibles competidors importants en la contesa política.
- Hi ha qui mira cap a Veneçuela i diu que el que passa allà es pot replicar a Espanya. Troba alguna similitud? Hi ha res de debò en això que s'està dient?
Jo espero que sigui una apreciació equivocada perquè seria lamentable que un país que ha aconseguit un desenvolupament institucional com el que té Espanya, una democràcia sòlida, que la temptació del poder porti a circumstàncies que vagin debilitant les institucions.
El tema de la democràcia no es basa a tenir la possibilitat de participar en eleccions, és el fet de garantir-se que hi ha divisió de poders, que són independents, que es fan els balanços i els contrabalanços permanents i això és el que dóna garantia d'una democràcia sana.
La democràcia és complexa, és difícil, no tothom se satisfà, però no hi ha millor manera de govern, i l'única manera que una democràcia sigui sòlida és que tingui contrabalances i que hi hagi límits per al poder, tant per control, com resultants de l'exigència dels ciutadans de no acceptar que la seva direcció abusi del poder i de respectar les lleis de la Constitució.
- A Espanya, hem viscut recentment que el president del Govern es prengui cinc dies de reflexió, i ha estat cridaner internacionalment. Com ho heu vist des de Veneçuela?
Com que vinc d'un país amb tant remolí polític, aquestes no són coses que et semblen gaire estranyes perquè hem vist els recursos que els polítics poden fer servir per a la supervivència política.
El cas d'Espanya és increïble, ningú no ho entén. Jo vaig pensar que estant aquí i parlant amb espanyols m'explicarien com això pot passar i, no obstant, ningú m'ha donat llums per entendre com pots suspendre durant cinc dies el teu mandat perquè estàs en un procés reflexiu.
Però no us estranya que això comenci a ser una manera de procedir dels polítics en el futur, perquè si alguna cosa sempre veiem és que aprenem sempre les coses negatives que cauen a qualsevol lloc i les tornem a repetir.
- Ja ho heu viscut a Llatinoamèrica?
No aquest precís, però altres mètodes de sotmetiment i de mesurar les popularitats, amenaces de renúncia, denúncies de magnicidi, o amenaces que hi hagi invasions, etc... Molts artificis que constantment s'utilitzen per cohesionar els sectors interns polítics i sobretot per mesurar qui hi són, qui segueixen a favor meu o no... Són mecanismes poc sans per a la democràcia perquè van generant escepticisme.
Una de les grans tragèdies a la democràcia és el que està passant als Estats Units, perquè hi ha ciutadans que estan perdent la fe en el sistema democràtic, i això obre la porta que qualsevol altre tipus de situació es doni, qualsevol aventura tingui èxit, etcètera.
Mantenir l'essència del respecte cap a la ciutadania, l'exercici del poder controlat i l'ètica en la política és fonamental per garantir que els que els pobles segueixin creient en aquesta forma de ser governats i que mantinguin equilibri a les nacions.
- A Espanya s'esmenta Veneçuela com el país finançador d'un dels partits polítics que va irrompre l'any 2014 al país, Podem. Què ens pots dir sobre aquest tema?
No tinc elements per dir que era finançat, però Podem va ser un partit molt vinculat amb el govern del president Chávez. Entenc a més que part de la cúpula eren assessors directes del govern, anaven permanentment a Veneçuela, es reunien amb l'alt govern...
Podria haver estat una cosa lògica, perquè hi ha partits polítics a nivell internacional que es vinculen a altres. El tema és que això es feia per via de les assessories i això va generar sempre molt de soroll a Veneçuela sobre quina era la participació i què era el que estaven intentant impulsar com a model polític a Veneçuela.
Per descomptat, això va quedar gens. El que van sortir van ser denúncies. Han passat tantes coses en els darrers anys... però recordo que en algun moment aquest va ser un tema molt recurrent als mitjans de comunicació a Veneçuela.
- Quan escolta la cúpula de Podem lloar el que està succeint a Veneçuela, què senten els veneçolans que esteu vivint al país?
És una gran contradicció perquè hi ha la lamentable situació de les solidaritats automàtiques. Hi ha grups polítics que són capaços de ser solidaris amb qualsevol govern que simpatitza amb l'altra part, però mai no avaluen i veuen realment si el comportament d'aquests governs està d'acord amb els principis ideològics en què creuen.
Això ho veiem molt, per exemple, a la regió on es donen aquests suports automàtics sense ser avaluats degudament, sense criticar, per exemple, les violacions de drets humans, que aquests són principis horitzontals on no hi pot haver cap mena de solidaritat. On es violin drets humans hi ha d'haver una reacció, sigui d'esquerra, sigui de dreta.
Veiem aquestes actituds que són de suport sempre pensant que hi ha una revolució que s'està fent i que aquesta revolució dóna dret que es passin certes línies del comportament polític.
Això és realment lamentable, perquè quan hi ha grups polítics de qualsevol de les tendències que no respecten drets universals, això ha de ser una línia permanent, independentment de l'amistat personal que tingui amb dirigents d'altres
governs, les similituds dels partits, etcètera. En això cal tenir una posició rígida. A més, és una manera d'ajudar i contribuir que si et simpatitza una altra part, que tu puguis separar els camins. La comunitat internacional i els partits polítics aliats poden ajudar molt a l'enfortiment de les democràcies.
- Es parla molt del lawfare, que diuen que és la persecució basada en les fake news, però sembla que és com el calaix desastre on el món de la política hi posa tot aquell que el critica. Des de Llatinoamèrica, saben de què va el lawfare. Què opina sobre aquest tema?
Aquesta tendència que hi ha, no només a Amèrica Llatina, sinó a nivell global, de generar continguts i generar emissions està provocant que als governs els pugui servir per justificar, per exemple, detencions, per no comprovar si les fonts són originàries o si ho que es diu és correcte.
Sens dubte, és una nova manera també dutilitzar els aparells de repressió i els aparells de cohesió per controlar la gent.
- Cap on s'encamina Amèrica Llatina amb tots els governs que actualment té?
Fa una dècada, la tendència d'Amèrica Llatina era l'esquerra, però ara veiem que està tornant a la dreta. Tenim governs de diferents talls, però si avui poses la balança, el centre i el centre dreta comencen a tindre posicionament. Els governs d'esquerra s'han afeblit molt, especialment pel tema de la corrupció.
Hi ha una mena de retorn, però molt ràpid, dels corrents polítics. Aleshores, una regió que més o menys sempre era més tendent cap al centre, la vam veure de sobte que va córrer cap a l'esquerra, ara la veiem que torna una altra vegada, perquè aquests corrents polítics no han satisfet les necessitats i les aspiracions de la gent .
Els presidents perden molt ràpid la popularitat, i això ho veiem en el cas de Xile, per exemple. El president va arribar al govern amb una popularitat molt important, guanya a un president de dreta, i no obstant als nivells de popularitat molt baixos. En el cas de Colòmbia, que també és president d'esquerra, veiem com ha anat reduint la seva popularitat i hi ha una situació de crisi complexa també al país.
Es dóna aquest fenomen com el de Milei a Argentina, que és un home d'extrema dreta que es converteix també en una opció important i un model a seguir perquè aleshores es comença a veure la influència que pot tenir la regió.
En general, és una regió molt complexa on hi ha aquest tipus d'autocràcies, que són els països allunyats de la democràcia que generen un dèficit democràtic, com són el cas de Nicaragua, Cuba, Veneçuela; i altres països que mantenen els processos democràtics amb certa transparència, però també molt fràgils per aquesta temptació a intentar controlar la resta de poders. Això genera la debilitació de la democràcia.
- Ha parlat de Milei, però hi ha una altra persona que des de Llatinoamèrica que està generant molta expectació, que és Bukele, a El Salvador.
Sí, certament, Bukele és un fenomen polític. Té més del 80% de popularitat, com a jove polític ha aconseguit tenir una acceptació molt important. Hi ha crítiques al seu exercici a l'àrea de Drets Humans per la manera com ha aconseguit controlar els alts nivells de delinqüència.
És un fenomen ia El Salvador noten la diferència. És un home amb una visió molt moderna, molt vinculat amb les tecnologies, amb estimular el desenvolupament tecnològic al país... I la població està contenta amb el seu estil de govern.
- L'estil Bukele es podria exportar o només es pot aplicar a El Salvador?
Si algú aconsegueix tenir la joventut, el discurs i el fet de sentir que hi ha una diferència en la qualitat de vida... Sobretot en un país que té una delinqüència tan alta. Quan tu aconsegueixes controlar la delinqüència, la gent sent que ha tingut un gran alleugeriment, tornarà a agafar els carrers, tornarà a sortir i no sentir la pressió de la delinqüència, que és una delinqüència molt agressiva. No es tracta de gent que roba carteres o gent que s'emporta un rellotge, sinó d'assassinats permanents.
Aleshores, l'home aconsegueix implementar aquesta política i això porta una sensació de seguretat i de satisfacció a la població que és evident.
- Llatinoamèrica exporta persones a través de la immigració, però també innovació, coses que són positives per al món. Ens en pot parlar d'algunes?
Llatinoamèrica té uns pols d'atracció important. Depenent de les diferents raons per les quals la gent migra, tenen per una banda els Estats Units, que és el pol que més atrau la immigració.
Avui dia hi ha 40 milions d'hispanoamericans als Estats Units, dels quals hi ha més de 600.000 veneçolans, encara que la població més gran que tenen és la de Mèxic, és clar.
D'altra banda, tenen un altre pol d'atracció, que és Europa. Dins l'Amèrica Llatina també veiem pols que han mobilitzat el que anomenen la immigració sud-sud, que són fonamentalment la immigració veneçolana, boliviana, que busquen per exemple opcions a Argentina, Brasil, Xile...
Aquesta immigració, on hi ha diferents nivells de migrants d'acord amb la seva formació, veiem que també s'ha convertit en una solució per a molts països, sobretot els que necessiten persones qualificades.
Per exemple, l'impacte de la migració veneçolana a l'àrea de salut a Xile ha estat molt important. Quan comences a veure els números, l'impacte positiu que hi ha per a aquells països que reben immigració és important.
Sempre es donaran les situacions que poden arribar a generar xenofòbia, que són la pobrefòbia, és a dir, quan no agrada rebre gent pobra. Però al costat d'aquella gent que ha arribat amb recursos baixos també han arribat gent de classe mitjana, gent preparada, que fugen dels seus països, per raons polítiques o per raons econòmiques, per la manca d'oportunitats.
Quan comences a avaluar limpacte que tenen, els impactes són positius. És com si avui penséssim a Amèrica i penséssim què hagués passat a Veneçuela si no haguéssim tingut la migració espanyola, portuguesa o italiana al final de la Segona Guerra Mundial. Què passaria als Estats Units si no hagués arribat aquesta migració tan àmplia? Què seria aquesta economia sense aquests emigrants? Aleshores, aquesta migració jo la veig amb un sentit positiu. Els països han aconseguit assimilar-la fàcilment, sobretot quan són migracions que tenen menys impacte cultural.
Dins la regió, per exemple, es mobilitza una migració que parlen el mateix idioma, físicament igual, no hi ha diferències ètniques, religioses, etcètera, i això facilita la inserció d'aquests emigrants a la nova realitat.
Aquesta migració també té la finestra oberta al que anomenen la migració de retorn, que és que quan canvien les raons objectives per la qual cosa la gent va emigrar, intentaran tornar als seus països. Per exemple, en el cas de Veneçuela, ja que s'espera que si es dóna una situació de canvi un contingent important de veneçolans canviarà.
De vegades la gent creu que tornaran tots, però això mai no es dóna, perquè la gent comença a tenir una nova realitat als seus llocs de destinació, fan família, tenen feina, fan negoci, etc... i per descomptat després tornen, però si els governs tracten degudament aquesta migració i en fan seguiment, doncs la poden aprofitar per beneficiar-los. Aquesta immigració es pot convertir en un pont permanent dels països de destinació amb el país d'origen, en el sentit d'ampliar inversions, de generar lleis que siguin d'incentiu per al que sigui originari del país pugui tenir facilitats, per exemple, a l'àrea del comerç, de les inversions, etcètera.
O sigui, la immigració i les diàspores s'han de veure com un gran recurs i amb un gran potencial per recontribuir el país que van deixar en un moment determinat i admirar la contribució que donen als seus països on se'n van. Aquí un camina als carrers de Madrid, per exemple, i et sorprèn la quantitat de veneçolans, equatorians, bolivians. O sigui, són països que han rebut molta immigració, majoritàriament molta gent treballadora, gent que està lluitant per la seva existència. I això al final es converteix en un fenomen que és important i així ho recull i ho avalua als organismes especialitzats en matèria migratòria.