De l'hospital al carrer: el drama de les persones sense llar un cop han rebut l'alta mèdica

La majoria de les persones que dormen al carrer hi tornen després de rebre l'alta hospitalària. A més, una de cada quatre no pot prendre els medicaments receptats i un 25 % no disposa de cobertura dins del sistema sanitari públic català. Aquestes dades s’extreuen del primer Monogràfic sobre salut i atenció sanitària a les persones que viuen al carrer a la ciutat de Barcelona, elaborat per Arrels Fundació a partir d’enquestes fetes a persones sense llar i informació recopilada sobre persones sense sostre difuntes.

El sensellarisme implica una vulneració constant dels drets humans. Aquest cop, centrem el focus en la situació sanitària i la salut de les persones que viuen al carrer. Mitjançant les dades obtingudes a les enquestes que organitzem per a la “Radiografia d’una ciutat sense llar” i les relatives a persones difuntes a Barcelona, hem elaborat el primer Monogràfic sobre salut i atenció sanitària de les persones sense llar a Barcelona. L’objectiu és posar de manifest la vulnerabilitat d’aquest col·lectiu, les seves dificultats d’accés al sistema de salut i l’impacte devastador que tot això té en la seva esperança de vida.

A Barcelona, un 42 % de les persones que viuen al ras valoren negativament el seu estat de salut, mentre que en el conjunt de la població de la ciutat aquesta valoració negativa no arriba al 20 %.

Hi ha diferències significatives en la percepció de malalties cròniques entre les persones sense llar enquestades (4 de cada 10) i el conjunt de la població barcelonina. La principal malaltia crònica declarada per les persones que viuen al carrer és el trastorn mental (33,1 %), seguida de malalties infeccioses com el VIH, la tuberculosi o les hepatitis víriques (23,5 %), i de malalties de l’aparell locomotor (17,9 %).

Les dades del conjunt de la població de Barcelona provenen de l’Enquesta de Salut de Catalunya (ESCA) del Departament de Salut per a la regió sanitària de Barcelona ciutat, i fan referència a la població de 15 anys o més. Per les característiques de la mostra de l’ESCA, el càlcul d’indicadors segons regió sanitària requereix combinar les mostres de dues anualitats, en aquest cas corresponents als anys 2021 i 2022.

La percepció de l’estat de salut empitjora clarament com més temps passen les persones vivint al ras. Quan superen els sis mesos, ja es detecta un deteriorament notable, i a partir dels cinc anys, la meitat valoren negativament el seu estat de salut.

Una conseqüència directa de no rebre la visita d’un/a treballadora social durant l’ingrés hospitalari és no poder preparar una bona sortida en el procés d’alta mèdica. Només a un 13 % se’ls va oferir un allotjament quan se’ls va donar l’alta mèdica. Sortir d’un hospital i tornar directament a viure un episodi de carrer suposa un impacte emocional important i és poc eficient en termes d’atenció mèdica si cal seguiment, cures o medicació important. 

L’allotjament de convalescència esdevé essencial per a una bona rehabilitació i és una oportunitat per establir mecanismes de coordinació entre serveis per prevenir nous episodis de carrer. Certament, no rebre aquesta visita d’un/a treballadora social es pot donar per diferents circumstàncies: desconeixement de la situació de carrer per part del personal sanitari, la no menció per part de la persona, equips de treballadores socials en hospitals sobrecarregats, entre altres. Cal un desplegament de l’Estratègia Estatal de Desinstitucionalització en l’àmbit català per mitjà de la qual es dediquin més recursos i millores en els circuits i protocols de prevenció en aquest estadi.