Es compleixen 20 anys de l'esfondrament al Carmel: el barri barceloní demana "dignitat"

Avui fa vint anys, el barri del Carmel a Barcelona va viure un dels episodis més traumàtics de la seva història. En el matí del 27 de gener de 2005, el sòl va començar a cedir, provocant una immensa ensulsiada, empassant-se edificis i deixant a desenes de famílies sense llar. Tot i que miraculosament no hi va haver víctimes mortals, l'impacte emocional i material va ser devastador. Vint anys després, la cicatriu continua oberta per a molts dels veïns afectats, que continuen exigint justícia i recordant aquell dia fatídic.

La cronologia del desastre

A les primeres hores d'aquell 27 de gener, els veïns van començar a notar esquerdes als murs dels seus habitatges, un fenomen que havia començat dies abans però que ara era impossible d'ignorar. Els sorolls sords del terra cedint van provocar alarma. A mig matí, part dels edificis al carrer Calderón de la Barca van col·lapsar, deixant desenes de famílies sense llar i obligant a desallotjar centenars de veïns de la zona. La situació era caòtica: els serveis d'emergència van arribar ràpidament, però el risc de més esfondraments va complicar les tasques d'evacuació.

A més del carrer Calderón de la Barca, epicentre del desastre, altres vies properes van patir greus conseqüències a causa de l'esfondrament. El passatge de Sigüenza va ser una de les zones més perjudicades, amb danys significatius als habitatges que van obligar a desallotjar desenes de famílies. També es van veure afectats carrers com Dante Alighieri i Llobregós, on es van registrar esquerdes i despreniments que van generar gran incertesa entre els veïns.

Els primers informes van indicar que el col·lapse estava relacionat amb les obres de construcció d'una línia de metro, que havien debilitat els fonaments del terreny. Al llarg del dia, més edificis van ser evacuats per precaució i les autoritats locals van declarar l'estat d'emergència a la zona. La caiguda va deixar un paisatge desolador: edificis parcialment destruïts, carrers acordonats i centenars de persones desplaçades.

Les conseqüències materials i socials

L'impacte immediat de l'esfondrament va ser devastador. Més de 80 vivendes van quedar destruïdes o greument danyades, i van afectar directament unes 1.000 persones que es van veure obligades a abandonar casa seva. Moltes famílies ho van perdre tot de la nit al dia: propietats, records i la tranquil·litat de viure en un barri que fins aleshores havia estat casa seva.

La resposta de les administracions va ser ràpida però no exempta de crítiques. Es van habilitar allotjaments temporals en hotels i albergs, però la incertesa sobre el futur dels habitatges va generar una tensió constant. Els veïns organitzats van crear plataformes per exigir solucions immediates i compensacions justes. "Ens sentim abandonats. Ens van prometre solucions ràpides, però passen els mesos i no veiem resultats", va declarar al seu moment Juan Selfa, un dels afectats, que va passar més d'un any vivint en un hotel després del desastre.

Les causes de l'esfondrament

Les investigacions inicials van apuntar a les obres d'ampliació de la Línia 5 del metro com a causa principal del desastre. Els treballs havien debilitat el terreny, generant un col·lapse geològic que va afectar els edificis propers. al tipus de sòl i que la supervisió tècnica havia estat insuficient.

Els informes també van revelar irregularitats en el procés de licitació i execució de les obres. Empreses contractistes i responsables de l'administració local van ser assenyalats perquè no adoptaven les mesures de seguretat necessàries. La negligència i la manca de coordinació entre les parts implicades van ser factors clau que van portar al desastre.

Judicis i lluita per la justícia

El camí cap a la justícia va ser llarg i tortuós. En els anys posteriors a l'esfondrament, es van obrir diversos processos judicials per determinar responsabilitats.

El 2010 , un tribunal va dictaminar que la Generalitat de Catalunya i les empreses contractistes eren responsables de l'esfondrament, obligant-les a indemnitzar els afectats. No obstant això, les compensacions van trigar anys a arribar, i molts veïns van denunciar que les quantitats atorgades eren insuficients .

A més, diversos tècnics i responsables públics van ser processats, encara que la majoria va evitar penes de presó mitjançant acords o per prescripció dels delictes. “No sentim mai que es fes justícia de veritat. nosaltres", va lamentar Juan Selfa en una entrevista.

La situació vint anys després

El 2025, el barri del Carmel ha canviat molt, però les ferides de l'esfondrament segueixen presents. Tot i que els habitatges afectats van ser reconstruïts i les infraestructures millorades, molts veïns originals no van poder tornar a causa de l'alt cost de la vida a la zona. Els desplaçaments forçats van canviar la composició social del barri, i algunes famílies mai no van aconseguir recuperar-se econòmicament.

L'esfondrament al Carmel va marcar un abans i un després en la relació entre els ciutadans i les institucions. Va posar en evidència fallades estructurals en la planificació urbana i l'execució d'obres públiques, així com la necessitat de garantir mecanismes de reparació justos i ràpids per als afectats. Vint anys després, la memòria del desastre continua viva, no només com un recordatori del dolor passat, sinó també com una crida a la responsabilitat i a la solidaritat.

Avui, les ferides materials del Carmel sembla que s'han tancat, però les ferides emocionals i socials segueixen presents. Alguns veïns mai no van tornar, i molts senten que la seva lluita per la justícia va quedar incompleta. Tot i això, el que roman és l'esperit d'un barri que es va negar a ser oblidat. Encara queden pendents el ple reconeixement del patiment viscut i un compromís real de les institucions per aprendre dels seus errors. Al final, la reparació més gran no és als edificis reconstruïts, sinó en la confiança que les comunitats poden dipositar en els que tenen la responsabilitat de cuidar-les.

La presidenta de l'Associació de Veïns d'El Carmel reclama dignitat per al barri

Montserrat Montero, presidenta de l'Associació de Veïns del Carmel, ha compartit en exclusiva per a CatalunyaPress la seva visió sobre la situació actual del barri i les lliçons que van quedar després d'aquella crisi.

“Les ferides hi són. Va afectar no tots, només els que van viure aquí, però una gran part del Carmel va haver de suportar les incidències a nivell d'estructura urbanística. Agafes un taxi i havies de fer tota una volta”, ha explicat. Montero també ha assenyalat la decepció de no haver comptat amb el metro al seu moment: “Va ser un xoc, però això ja queda en el passat”. Finalment, la Generalitat de Catalunya va inaugurar l'estació de la L5 del Carmel el 30 de juliol del 2010, cinc anys i mig després.

Tot i que el temps ha mitigat part de les tensions, Montero lamenta que els problemes estructurals del Carmel segueixen sense resoldre's: “Ara estan fent obres, però ningú no parla clar sobre elles. Els veïns no tenen idea de què hi haurà al Carmel. La gent es queixarà, però serà a toro passat”.

Un dels temes que preocupa més la presidenta de l'AV és el nou edifici d'habitatges que s'està construint al barri. Segons Montero, ocupa un espai excessiu i no respecta les normatives: “És molt gran i es menja molt de tros. Crec que no compleix les ordenances. A més, alguns pensen que hi haurà un parc infantil però el que tindrem serà una plaça dura. No estic d'acord amb aquesta decisió”.

Montero ha retret la manca d'espais oberts i equipaments públics al barri. “Després de 20 anys, seguim tenint els mateixos problemes: pocs espais verds, pipicans insuficients i manca de zones públiques adequades. Les administracions deuen dignitat al Carmel. No ens poden seguir tractant com si fóssim un suburbi”, ha assenyalat, recordant que els polítics solen limitar-se a prometre solucions sense executar-les: “A vegades ve el conseller de torn, diu que ho arreglarà, però al final no es fa res”.

Tot i definir-se com a apolítica, Montero ha destacat el paper de l'associació de veïns: “Com a AV, escoltem tots els veïns, de qualsevol ideologia. Però aquí les coses no s'arreglen amb indemnitzacions. Els afectats han cobrat, sí, però al barri no se li ha donat el que necessita. Hi havia d'haver equipaments perquè els joves no se'n vagin. Al Carmel, equipament que surt, equipament que privatitzen. El que necessitem són inversions reals, no arranjaments de còpia i pega”, ha emfatitzat.

La presidenta de l'AV ha posat el focus en la manca d'atenció als espais públics i educatius del barri: “Els parcs estan en un estat horrible, tot i que sembla que Lluís Rabell [regidor del Pla de Barrios] potenciarà els infantils. Però tota la resta, com les escoles, segueix fatal”.