Camprodón té un museu dedicat a rememorar la retirada republicana del 1939

Tot va començar com una anècdota pròpia de les vacances estivals quan un adolescent de tretze anys de Camprodon anomenat Lluis Bassaganya va marxar d'excursió amb un amic pels voltants del poble i, en el moment de travessar un rierol, van descobrir entre les pedres un objecte sospitós que va resultar ser una bomba de les utilitzades durant la guerra civil espanyola. La van recollir com un preat tresor amb la natural curiositat i cal suposar que la van ensenyar als seus familiars, davant la previsible alarma d'aquests que va resultar ser, per sort, injustificada perquè el temible artefacte havia quedat desactivat pel temps i l'acció dels elements. Però la veritat és que aquest fet fortuït va despertar la curiositat del llavors jove Lluís, que es va proposar anar buscant restes d'aquella contesa que va dividir durant tres anys els espanyols i que va finalitzar amb una multitudinària retirada que va tenir com a escenari els cims pirinencs.

Hugh Thomas diu en la seva indispensable història de la guerra civil espanyola que “la primera setmana de febrer (de 1939) va resultar evident que l'exèrcit republicà no tenia intencions, ni mitjans per oposar-se a l'avenç nacionalista. Els francesos, per tant, es van veure enfrontats amb el problema de permetre l'entrada dels soldats o de negar-los el pas per la força. El 5 de febrer el govern francès va decidir rebre també l'exèrcit amb la condició que lliurés les armes. Per tant, els 10.000 ferits. 170.000 dones i nens i 60.000 homes que havien travessat la frontera des del 28 de gener, s'hi van afegir entre el 5 i el 10 de febrer uns 250.000 homes de l'exèrcit republicà. La frontera oferia escenes de tragèdia autèntica. Els fugitius estaven esgotats per la fam i la fatiga. La roba, calada per la neu i la pluja. Malgrat això, se sentien poques queixes. Aixafats pel desastre, els republicans espanyols caminaven ferms, drets i rígids”.

Perquè aquesta immensa multitud pogués travessar la línia fronterera es van utilitzar tots els passos disponibles entre Espanya i França, cosa que suposava utilitzar les vies pirinenques. La principal en aquesta zona de la província de Girona va ser l'existent entre Camprodon i la veïna francesa de Prats de Molló a través del Coll d'Ares de 1510 metres, però també hi va haver qui va marxar pel Coll Pregon i el Coll de Malrem. Josep Clarà ha explicat (“L'època franquista al Ripollès (1939-1960)” Annals del Centre d'Estudis Comarcals del Ripollès 2005-2006) com es va produir aquesta retirada:

“El pas dels exiliats per la banda de Coll d'Ares, complementari d'altres camins de la mateixa comarca o de la Cerdanya, ens és descrit al testimoniatge de Joan de Milany, aviador de la República: “Comença l'emigració general i, pel que fa a nosaltres, el dia cinc de febrer, tot el personal hospitalitzat a Vilallonga, juntament amb els sanitaris, fou traslladat en camions i ambulàncies fins al mateix coll d'Ares, indret on finia la carretera de Molló, convertida allí en estreta pista de muntanya. Com que venien altres vehicles darrere i calia deixar-hi lloc, a mesura que anaven quedant buits els cotxes, els xofers els estimbaven en un barranc immediat. Hi havia algunes clapes de neu, però feia sol i el fred no era excessiu pel que corresponia a aquell indret. Alguns gendarmes situats a la ratlla fronterera vigilaven que ningú, dels que entraven a França, ho fes armat. Molts pensaven que, a l'altre cantó, hi hauria alguna cosa organitzada per atendre els ferits: l'única cosa que hi trobem va ser un sender d'una colla de quilòmetres de llarg que des del coll baixava en ziga-zaga muntanya avall, fins a Prats de Molló, situat a baix, al fondal. Als que no podien caminar, calgué que alguns herois voluntaris els transportessin a lliteres per aquell atenuador viarany.» Als afores de Prats de Molló es formen quatre petits camps de refugiats, el més important dels quals continuarà obert fins al mes d'abril”.

Bassaganya va constatar que hi va haver una darrera ofensiva republicana des del poble de Sant Pau de Seguríes entre el 8 i l'11 de febrer de 1939 que va tenir com a objectiu endarrerir l'arribada dels nacionals i permetre així una retirada menys precipitada dels que desitjaven fugir. En tot cas, l'ocupació de la zona va quedar completada el dia 14.

Aquella fugida es va realitzar de forma precipitada en uns dies de cru hivern, amb fred intens i neu, per la qual cosa les condicions van ser pèssimes. La parva existència de mitjans de locomoció a motor, molts dels quals havien quedat fora de servei o esgotat les seves reserves de combustible, i el fet que al tram francès no hi hagués més que una via rural molt deficient, va fer que el desplaçament es fes en condicions de duresa extraordinària. En alguns trams els ferits van haver de ser traslladats a coll o en lliteres portades a mà. No és estrany que els desplaçats anessin abandonant pel camí tot allò que no resultés d'utilitat imprescindible. Molt en particular, els militars i agents de cossos de seguretat van deixar les seves armes perquè en qualsevol cas els eren decomissades en entrar en territori francès, per la qual cosa molts prenien la precaució, abans de travessar la frontera, destrossar la culata o treure el forrellat per inutilitzar-les. Aquest material va encatifar una àmplia franja de territori limítrof a la ruta del Coll d'Ares i tot el que no va ser recollit per les noves autoritats, especialment les armes de guerra, va quedar abandonat a la incúria del temps. I encara que amb els anys la immensa majoria va desaparèixer, van quedar nombroses restes escampades i oblidades d'aquella retirada, tal com Bassaganya va comprovar amb l'ajuda de dos amics, Alejandro Cuadrado i el francès Christophe Bartra, que el van ajudar en la seva ímproba tasca de cerca i recollida de materials.

Bassaganya també va intentar informar-se, però va comprovar que no hi havia llibres disponibles sobre aquests fets, ni tan sols fotos. A més, la major part dels protagonistes o testimonis havia mort i els pocs que sobrevivien no volien recordar aquells temps nefastos. Amb paciència benedictina va anar localitzant alguns documents i fins i tot memòries inèdites i va aconseguir lligar caps parlant amb uns i altres, cosa que el va portar a curioses conclusions. Així va trobar familiars pertanyents un mateix cognom els avis del qual havien estat germans: un d'ells, republicà, va marxar a l'exili i l'altre, franquista, va romandre a Espanya. Doncs bé, els seus nets ignoraven aquest parentiu que unia les dues famílies.

Amb tots els materials recollits es va poder anar articulant un material expositiu que ha donat lloc a un petit museu on es recullen armes llargues i curtes, peces i efectes militars de tota mena, diaris, cartells, fotos, material sanitari militar i alguns articles d'ús civil de l'època. Crida l´atenció l´extraordinària diversitat de procedència de les armes utilitzades, sobretot per l´Exèrcit Popular. També hi ha objectes curiosos, com un paper que es va trobar amagat a la funda de pell d'una pistola i miraculosament conservat, que va ser un capità republicà anomenat Juan Pedraza Martín. Aquesta interessant exposició d'alt valor històric està ubicada a l'Espai Cultural Cal Marqués, carrer de Catalunya, 11, a Camprodon.

Com a dada curiosa cal afegir que Camprodon conserva un altre record de l'època de la guerra civil: el rètol del Comitè Revolucionari de Milícies Antifeixistes que va tenir la seu en un edifici de la plaça de la Vila. Ocupat posteriorment per una casa caserna de la Guàrdia Civil, va quedar ocult durant quatre dècades fins que, amb el temps, va reaparèixer la petjada d'aquell rètol que ha estat degudament salvaguardada com a testimoni d'aquells anys assenyats de la història local.