Pau Carrió dirigeix la comèdia “Elling” de l'autor noruec Ambjørnsen-Haefs (La Villarroel)

La Villarroel és un dels espais escènics del grup Focus amb una programació més rupturista i innovadora i per això gairebé sempre interessant. Com és el cas de la seva última estrena, Elling, una comèdia de l'autor noruec Ingvar Even Ambjørnsen-Haefs que, tal com apunta Pau Carrió, que ha assumit el repte de dirigir-la, ofereix “una versió tendra i optimista fins a l'absurd sobre una amistat que persisteix a existir i que avança contra tota mena d'adversitats”.

Muntar per aquests pagaments un text d'autor com el que ens ocupa constitueix ja tot un repte, perquè la veritat és que la literatura noruega no és excessivament coneguda. I no obstant la premier d'Elling havia suscitat veritable curiositat a jutjar per la presència expectant d'un públic que va omplir l'aforament fins a la bandera. Pel lector de manca de referències direm que Ingvar Even Ambjørnsen-Haefs és un personatge de vida sincopada que no ha dubtat a imprimir un cert caràcter autobiogràfic en alguna de les seves obres. En aquest cas concret, el text teatral parteix de la tetralogia “Elling. Vista al paradís”, el tercer dels volums del qual és “Germans de sang”, que va tenir la seva versió cinematogràfica -la pel·lícula va arribar a aquesta nominada per a un Oscar al millor film estranger el 2001- i arriba ara en versió teatral.

Preocupat l'autor per la salut mental al propi país, l'autor fabula en aquest text sobre la relació que sorgeix entre dos homes que es coneixen en un pis compartit després d'haver superat una fase prèvia en cert establiment per a pacients assistits. Són, per tant, dos éssers solitaris que troben a l'altre el principal nexe amb una vida social que els ha estat d'alguna manera vedada. Ambjørnsen-Haefs ha creat dos caràcters molt diferents: hiperactiu, hipersexualitzat, extravertit, summament variable en el seu caràcter un; retret, reprimit, amb tendència a l'asilament i al silenci, l'altre. Units tots dos pel cordó umbilical de la poesia. Entre tots dos sorgeix una relació complexa que va de l'entesa a la discrepància, la complicitat al distanciament, l'agressivitat a la tendresa. Tot un calidoscopi interpretatiu que exigeix dots actorals excel·lents, cosa que Carrió ha aconseguit amb la selecció d'un elenc del qual formen part David Verdaguer -senzillament extraordinari-, Albert Prat, Albert, Óscar Muñoz i Queralt Casasayas.

Una escenografia senzilla, però fàcilment transformable a la vista del respectable i per tant ben resolta, situa els personatges en cada duna de les escenes o situacions del text dramàtic, el context del qual se subratlla mitjançant una il·luminació adequada. Cosa que sembla òbvia i fins i tot fàcil, però no ho és i encara menys en un espai com el de La Villarroel on el joc dramàtic es desenvolupa a dues bandes amb els espectadors situats cara a cara i els intèrprets cuidant de donar-los l'esquena el menor temps possible.

Elling és des del punt de vista del seu muntatge un punt de coixí molt ben resolt i des del punt de vista de la seva temàtica, un missatge d'optimisme i fe en l'amistat.