Sant Joan de la Creu i Mompou a la veu d'Homar i Ozores i el piano de Brugalla (“Alma y palabra”)

Entrem al pati de butaques del teatre Romea i observem que l'escenari, a teló alçat, està presidit per una reproducció de grans dimensions del Crist de Velázquez. Encara falten més de deu minuts perquè s'iniciï la funció d'“Alma y palabra” però Lluis Homar està agenollat en un lateral. Pregant? Meditant? Exercitant una reflexió espiritual? Potser tot això alhora. Al capdavall s'aixeca i apareixen també en escena Adriana Ozores i el pianista Emil Brugalla. Se subsumiran els tres durant setanta minuts en la paraula d'un dels místics més conspicus de la fe cristiana i dels creadors literaris més excelsos de la llengua castellana, Sant Joan de la Creu, el verb del qual és amanit per la “Música callada” de Frederic Mompou, una obra que va voler ser expressió de la “sonoritat silenciosa” del Càntic espiritual del religiós avilès.

Cofundador amb Santa Teresa de l'Ordre dels Carmelites Descalços, Sant Joan de la Creu va resultar, com gairebé tots els reformadors, subjecte actiu d'una vocació que el va portar a patir dues vegades la pèrdua de llibertat, en una de les quals va concebre alguns dels versos més inspirats de la seva obra quan, mancant paper sobre el qual redactar-los, va haver de retenir-los en la memòria. “Sant Joan –diu Lluís Homar– ens parla de la renúncia de l'Ésser, que passa per desprendre's de tot, encara que el nostre instint ens porti a voler tenir-ho tot; anar a contracorrent, no tenir, buidar-se de tot allò que aparentment ens doni confortabilitat i endinsar-se en un espai completament desconegut i que, en descatalogar-nos del que és habitual, ens posa en un corriol de vertigen”. I afegeix que “per fer aquest camí cal ser, com Sant Joan, molt valent, construir o comprendre que el veritable sentit de les coses és un lloc diferent del que hauríem pogut imaginar i que, sens dubte, serà un lloc que “no ens agrada» i sobretot que per arribar-hi caldrà «anar per on no ens agradarà». I això no és un concepte, és una crua realitat, si de debò encarnem aquesta opció”.

Valiente, sens dubte, ha estat Homar, director de la Companyia Nacional de Teatre Clàssic i un dels molts artistes catalans que no només triomfen a Madrid, sense que exerceixen a més funcions de responsabilitat al món de l'espectacle. I aquesta valentia és el que li ha permès tractar de “trencar amb la idea dels místics eren éssers penjats de la parra, apartats del mundanal soroll perquè, ben al contrari, van actuar com a persones del seu temps, lliures, i de fet, com autèntics dissidents, encara que certament fidels a la seva fe religiosa”. L'actor creu que San Juan es va anticipar a més de molt a Lope i Calderón.

A “Alma y palabra” el vers i la música adquireixen protagonisme exclusiu. Paraula interpretada amb les veus de Homar i Ozores, intèrprets a l'antiga usança, és a dir, actor i actriu de reciten els seus respectius textos amb absoluta claredat i perfecta dicció i ho expressen amb íntima i expressiva unció, però també amb naturalitat, deambulant per l'escenari i parlant des de l'amfiteatre i intercalant entre poesia i poesia alguns comentaris que conviden a la complicitat de l'espectador. Hi contribueix una inspirada execució al piano d'Emili Brugalla de l'obra de Mompou, que també intervé de vegades amb la seva paraula en la contextualització de textos i música. Una funció de teatre en estat pur, sense escarafalls, ni additaments. No es pot demanar res més.