Lloll Bertran protagonitza una nova versió musical de "Pigmalió" (Versus Glòries)

Pocs textos dramàtics han estat més representats i versionats que el “Pigmalió” de Bernard Shaw, tant al teatre pròpiament dit, inclòs el musical, com al cinema. Puc dir que vaig tenir el privilegi de veure la comèdia musical que van escriure Werner i Loewe al Drury Lane de Londres al voltant de 1963 i després, per descomptat, vaig gaudir diverses vegades de la pel·lícula que, sota direcció de George Cukor, van protagonitzar Audrey Hepburn i Rex Harrison. Paral·lelament hi va haver una versió catalana de Joan Oliver que va tenir la seva corresponent expressió musical, en què els personatges i les situacions es van adaptar al context local. D'aquesta manera, la florista de carrer Elisa Doolitle es va transformar en la noieta barcelonina Roseta Fernándes i el professor Higgins, a l'homònim professor Cardona. La situació que es planteja entre tots dos adquireix ple paral·lelisme per aquests pagaments i si al Londres postvictorià el problema és la pèssima pronunciació de la llengua anglesa pels sectors menys afavorits de la societat britànica (“Why can't the English teach their children how”) to speak?”) a la Barcelona de mitjans del segle passat passa una cosa anàloga amb el “català” o català vulgar, tributari de l'argot de carrer habitual (i això amb independència de les nombroses variables fonètiques del català normatiu segons el territori en què es parli i encara en un de concret, segons la zona o barri: no es parla igual a l'Eixample que a la Mina).

Doncs bé, recolzats a Oliver i els seus epígons, Marc Rosich i Jordi Andújar han creat una nova funció de petit format titulada Tot fent Pigmalió que s'ha estrenat a la sala Versus Glòries i constitueix una feliç adaptació de l'obra musical clàssica. Han prescindit de tots els personatges secundaris i només han necessitat comptar amb els dos essencials: alumna i mestre. Que en aquest cas encarnen dos intèrprets veterans, Lloll Bertran i Manel Barceló, que executen els seus respectius papers amb excel·lent donaire i reconegut ofici. Certament Lloll no és l'Hepburn, ni físicament, ni actoralment, però és que no ha de fer de florista londinenc, sinó de noieta xava, com el Barceló és l'espècimen local del fonetista anglès. Tots dos tan rigorosos i elitistes com se suposa que han de ser.

Bertran i Barceló diuen el text -ella en algun moment potser una mica precipitadament, potser per exigència del rol que assumeix-, es desplacen per l'espai escènic, de vegades doblegant a favor d'algun dels personatges secundaris -molt hàbilment interpretada la conversa amb una dama imaginària asseguda a la butaca-, canvien de vestuari amb ajuda de la mà anònima que els va oferint peces a través d'una taquilla, i canten i ballen amb bona veu, desimboltura i sentit del ritme (per cert qui ha aportat element coreogràfic, no per parvo menys important?).

Tot fent Pigmalió és, en la seva aparent senzillesa, un espectacle divertit, fresc i entretingut en què, en el fons, la Lloll no deixa de fer de Lloll. Que en definitiva és el que li agrada al públic. Què més es pot demanar?