Alberto Vázquez Figueroa reitera la temàtica africana a “La gran sequera”

Alberto Vázquez Figueroa és autor d'una nombrosa producció literària inspirada en l'àmplia experiència que posseeix del continent africà, alguns dels títols dels quals, autèntics best-sellers al seu dia, són sens dubte magistrals. Bon coneixedor dels paisatges, la gent i les cultures tant de la zona septentrional, com de la subsahariana, ha sabut combinar amb habilitat relats de ficció amb fets i llegendes tradicionals, per la qual cosa la seva feina adquireix, més enllà de la seva funció estrictament lúdica , un valor en bona mesura testimonial.

A “La gran sequera” (Edhasa) imagina l'aventura viscuda per Laila, una adolescent mauritana que, en companyia de la seva germana Aixa, fuig del domicili familiar per escapar de la trista sort que la tradició reserva a les dones del seu país: ser obligades a engreixar-se de forma inhumana per tal de rendibilitzar la seva adequada col·locació matrimonial. Troba en el camí l'ajuda del jove Menelik que es converteix en el seu àngel de la guarda i amb qui, després de nombroses peripècies, acaba consolidant la seva llibertat i fins i tot aconseguint la seva consagració com una cosa que mai no s'hauria imaginat: convertir-se, gràcies a la seva prodigiosa veu , com a artista. Tot això després d'haver evitat evitar la persecució dels seus germans, enviats en la seva recerca pel pare de tots ells, i després del seu propi progenitor, assedegat de venjança.

Vázquez Figueroa utilitza certament algunes eines que domina amb habilitat com és el cas de certes tradicions locals i contextualitza la ficció narrativa a l'època actual, amb l'emergència dels moviments fonamentalistes i l'ocupació marroquina del Sàhara Occidental. Però tot convida a pensar en una redacció precipitada, la utilització d'un to distanciat i fins i tot irònic -a sant de què recorda la figura de Carpanta?- quan no superficial, i alguns salts o llicències argumentals que resulten poc versemblants.

D'altra banda, i sense que vingui a tomb, cita un individu real que va tenir ocasió de conèixer en la seva adolescència: el capità Rodríguez Paseiro, conegut com el Caid Manolo, un personatge sens dubte fascinant amb què l'autor va conviure i va compartir experiències a el llavors Sàhara espanyol, però que, malgrat l'obcecació de Vázquez Figueroa, ni va ser el fundador de la ciutat d'Aaiun com pretén, ni va poder conèixer el governador Bens, que havia marxat del Sàhara anys abans que arribés a aquest territori el militar gallec.