Apolo: la vida de Paz Padilla explicada amb bon humor

"Sóc una actriu, sense mètode, però actriu" diu l'antiga auxiliar d'infermeria Paz Padilla que va compatibilitzar la seva professió sanitària amb la interpretació per acabar convertint-se en personatge popular per les seves reiterades aparicions a la petita pantalla. "Al punt que quan compatibilitzava tots dos oficis i seguia treballant a l'hospital de Cadis els malalts volien que les proves se les fes jo". Ho va explicar amb desinhibidament i amb gràcia en un llibre que va titular “L'humor de la meva vida” que va transformar després en monòleg teatral. Vam tenir ocasió de veure'l al teatre Apolo fa un parell d'anys i ara ha tornat a aquest mateix escenari. A jutjar per l'afluència de públic, amb excel·lent acollida.

Són una mica més de cent minuts en què l'actriu es desenvolupa amb ple domini de les taules i desgrana aquesta peripècia personal fent que tot flueixi amb naturalitat. I això passa fins i tot quan ha de recordar els moments més tràgics de la seva existència, tasca que fa sense caure a la llàgrima fàcil. Perquè bona part del monòleg el dedica a relatar la convivència amb l'Antonio, l'amor de la seva vida, i la tragèdia que va patir quan se li va detectar una malaltia incurable. Un fet íntim que Padilla descriu pas a pas i demostra que després de les bambolines d'una carrera que bé es pot qualificar d'exitosa i fulgurant hi ha, no obstant, clarobscurs personals assumits amb dolor però que poden ser, alhora, contemplats amb esperança.

Tenint en compte que el monòleg és la prova del cotó per a qualsevol intèrpret perquè obliga a capturar l'atenció de l'espectador durant tota la durada de la funció sense que es produeixi un sol hiat, Padilla surt brillantment d'aquest repte ja que aconsegueix mantenir la comunió amb el públic de principi a fi, disposant com a únic acompanyament d'un guitarrista que subratlla la seva paraula i posa música alguna de les cançons que interpreta.