”Em dic Josep”, un docudrama musical a la sala Flyhard

Sóc un rendit admirador de Mont Plans, una actriu amb nombrosos registres que potser exerceix com a murri cantant de cuplet -porto un cedé d'ella a la guantera del meu cotxe- que acredita els seus excel·lents dots dramàtics com és el cas de la seva participació a la sala Flyhard on encana un dels tres personatges de “En dic Josep”, un espectacle concebut per Marc de la Varga que es defineix com a “documental musical”.

Les sales de petit format, distribuïdes de llarg a llarg de la ciutat -la que ens cupa és a Sants- es poden arriscar en el muntatge d'espectacles poc convencionals, cosa que ajuda sens dubte el seu propi espai escènic que fa fallida el convencionalisme del esquema a la italiana, de manera que el col·lectiu d'espectadors, que no sol sobrepassar el mig centenar, queda situat al voltant de la mateixa acció dramàtica i immers per això amb molta facilitat en el desenvolupament de la funció. Així passa en el cas d'aquesta obra en què fins i tot una de les veus sorgeix espontàniament de vegades des de la mateixa entranya del pati de butaques.

Segons confessió del mateix dramaturg, Varga ha volgut “explorar els escenaris del sentit comú, la bogeria, la realitat i la ficció” creant una història al voltant del personatge de Camil Clot, músic de la Barcelona dels noranta sumit en una estranya història personal i familiar amb antecedents genètics preocupants que l'aboquen a un procés d'autodestrucció ia un final obert, però sens dubte fatal. Quin paper hi juga en aquest context Plans? Doncs bé, és la mare de l?interfecte i la que conviu amb la tragèdia d?un fill que camina a salts entre la genialitat i la bogeria.

El mallorquí Daniel Higiénico, amb una llarga executòria com a cantautor, és l'eix de la narració, funció que ha assumit malgrat reconèixer en un apart que no és en realitat actor, encara que al capdavall resulta que surt airós en aquesta nova tasca. que contribueix a la seva experiència musical. A Pau Vinyals, a qui recordem d'haver-lo vist al Tantarantana amb “El gegant del Pi”, li correspon però en rol més esforçat de tota l'obra ja que té a càrrec seu la major part del text. Ens va sorprendre la seva capacitat vocal, apuntada en algun moment de la funció amb una notable tessitura, així com els seus dots interpretatius que li remeten accentuar el dramatisme d'algun moment amb el vessament, aparentment espontani, de llàgrimes perfectament visibles, que ha d'entelar no sense dificultat.

Varga ha jugat amb l'ardit de remenar la ficció amb la realitat i en alguns moments amb el vell truc de fer com que des de l'espai escènic es contempla l'acció dramàtica des de la barrera. I ha aprofitat l'ocasió per anar lliscant molt intencionadament una crítica força evident contra la ciutat que ens ha tocat viure, la Barcelona postolímpica, que jutja acomodatícia i carrinclona.

Tot i que Em dic Josep és una obra de muntatge aparentment senzill, la nòmina de col·laboradors necessaris per posar-la en escena ha estat ampli i inclou la d'una responsable d'escenografia, Laura Galofré, que ha resolt satisfactòriament la seva tasca amb quatre escarides i modestes cadires de boga. Cal col·legir, per tant, que almenys en aquesta línia la producció ha d'haver resultat poc costosa.