Luis del Pi reivindica la memòria de Ferran VII a “Jo, el Difamat”

Ferran VII, cognom en el seu moment com “el Desitjat”, ha passat a la història com el “rei feló” per la seva capacitat per trair juraments, amics i fins i tot els seus propis pares. Però l'enginyer Luis del Pino proposa la revisió d'una imatge que ningú fins ara havia posat en dubte amb el seu voluminós estudi biogràfic “Jo, el Difamat” (Esfera dels Llibres) que l'autor qualifica com a “autobiografia apòcrifa d'un bon rei”.

Pino analitza el paper desenvolupat per Fernando i ho fa utilitzant una copiosa documentació -memòries, correspondència, informes, etc.- el que converteix el seu assaig en una obra voluminosa la línia fonamental de la qual és, alhora que l'exculpació global de qualsevol responsabilitat sobre la conducta del personatge, la desqualificació rotunda de la seva mare María Luisa de Parma i la condemna sense pal·liatius de Manuel Godoy, encara que desmenteix que el favorit -un “llibertí insolent”- fos amant d'aquella. “Abans diria que es va ficar al llit amb la meva germana Maria Lluïsa” encara que reconeix que la relació entre el vàlid i els seus pares va ser “simbiòtica i tòxica”.

L'estudi tracta principalment d'establir el paper de Ferran en quatre moments consecutius: la conspiració de l'Escorial, el motí d'Aranjuez, la renúncia dels drets al tron amb la subsegüent entrega d'aquests a Napoleó i l'exili a Valençay i el retorn, amb el rebuig de la constitució aprovada a Cadis per les Corts.

Pel que fa al primer fet, que els historiadors consideren que va ser una maniobra de Ferran per aconseguir la destitució de Godoy, preparar l'accés al tron d'aquell i obtenir de Napoleó la mà d'alguna princesa francesa, Pino inverteix la responsabilitat i diu que va ser el vàlid qui va ordir el va complaure en contra per evitar que fos l'hereu de la corona.

Pel que fa al motí d'Aranjuez, atribueix el seu origen a l'incident provocat per la sortida de la casa del favorit en aquesta població d'una de les seves amants i desmenteix haver-ho aprofitat per provocar la renúncia al tron de Carles IV. “Al cap ia la fi l'objecte del motí no era enderrocar el meu pare, sinó treure'ns del mig Godoy”. “I tant que ningú havia obligat el meu pare a abdicar! Però li era igual a Murat. Dir que jo havia obligat el meu pare a abdicar permetria a Napoleó no reconèixer-me com a rei”. I afegeix: “Una cosa és que el meu pare abdiqués per por i una altra de molt diferent que ningú li exigís que abdiqués”. En tot cas, sembla que el gran cors tenia molt clara la necessitat de produir un canvi de dinastia a favor de la seva família, malgrat que les seves gestions a prop dels seus germans Luciano, José (rei de Nàpols) i Luis (rei d'Holanda) van resultar infructuoses, encara que el segon acabaria, com se sap, acceptant bé a pesar seu. Aquesta situació estranya produiria alhora contradiccions en la política francesa respecte a Espanya: mentre Murat, lloctinent de Napoleó, recolzava la continuïtat de Carles IV, l'ambaixador Beauharnais actuava a favor de Ferran.

Aconseguida la presència de pare i fill a Baiona i obtinguda per Napoleó la renúncia dels drets de tots dos al tron, considera aquest acte invàlid per manca de ratificació a les Corts i afirma que el que va passar a Madrid el 2 de maig de 1808 no va ser cap aixecament espontani, sinó una cosa que s'estava maquinant des de feia alguns dies.

Finalment, rebutja el protagonisme adquirit per les Corts de Cadis, la validesa del qual nega. De fet, qualifica l'assumpció per aquestes de la representació de la sobirania nacional un veritable cop d'Estat i desqualifica la seva tasca: “Ni el poble va fer aquesta constitució, ni els qui la van redactar eren homes seràfics, ni és veritat que jo la traís”. A més, subratlla que “tota Europa volia acabar amb la constitució de Cadis”. La conseqüència és que el seu restabliment de l'absolutisme va ser, segons l'opinió de Ferran, un acte de recuperació de la legitimitat usurpada, tesi certament atípica, sens dubte polèmica i vam imaginar que escassament compartida.

Sigui com sigui i pel que fa a la contradictòria política mantinguda per Espanya davant de les convulsions que hi ha hagut a l'Europa de finals del XVIII i principis del XIX no podem sinó compartir amb Pino l'opinió de “només hi ha una cosa però que una política exterior equivocada i és una política exterior erràtica” que és la que va seguir el nostre país per aquelles calendes.