El TNC estrena temporada amb el musical “Ànima”

El faraònic vestíbul del Teatre Nacional sol ser en la seva immensitat un espai una mica desangelat, però quan arribem a la funció inaugural de la temporada ens sorprèn veure'l transformat en un estudi d'animació cinematogràfica. Al punt ens adonem que no és que hagi canviat de funció, sinó senzillament que l'escenografia de l'espectacle que veurem ha travessat el pati de butaques per assolir el mateix accés al teatre per tal d'ambientar el públic a la funció que inicia la seva singladura.

Es titula “Ànima” i és una comèdia musical. Un fet que val la pena remarcar perquè implica dos trets estimulants. El primer és corroborar que Barcelona està plenament incorporada a la producció de grans espectacles musicals. I el segon, que aquest gènere, que ha vingut a ser des de fa una mica menys d'un segle una cosa així com la versió contemporània del que va ser en el passat l'òpera còmica o, al nostre propi país, la sarsuela, ha obtingut el reconeixement suficient com per ser considerat digne d'inaugurar temporada en un coliseu de gestió pública normalment dedicat al “vers”.

El projecte és ambiciós i, segons ens van explicar, ha requerit un llarg procés de creació. Si haguéssim de citar alguns noms, ens hauríem de referir als d'Oriol Burés i Víctor G. Casademunt, dos dels quatre coautors de l'obra, dels tres codirectors artístics i dels setze intèrprets, cosa que no està gens malament. Afegeixin que el primer dels citats va ser, a més, el responsable de la idea original, encara que Blanca Bardají i Marc Gómez van aportar les lletres de les cançons i Adrià Barbosa la partitura (a més de la col·laboració d'Abel Garriga) Amb tots els elements dels quals és fàcil col·legir que es tracta d'una obra de creació col·lectiva, per la qual cosa els drets d'autor caldrà repartir-los amb saviesa salomònica.

Ànima imagina la peripècia que hauria pogut viure al Hollywood dels anys trenta una noia apassionada pel dibuix que vol emancipar-se del món gris que l'envolta i convertir-se en creadora de cinema d'animació (és l'època de l'imperi Disney) Una ambició molt legítima, però inimaginable en aquelles calendes quan aquest ofici era patrimoni exclusivament masculí ia les dones ens els quedava més remei que fer de coloradores o reproductores d'imatges. Dit tot això és fàcil col·legir que subjau un evident to de reivindicació igualitària, molt adequat als temps actuals. Això no obsta que l'equip creatiu ho hagi traduït en una història de gairebé tres hores de durada que resulta molt entretinguda i que Barbosa ha il·lustrat musicalment amb sensibilitat, escrivint partitures que abasten diversos gèneres i subratllen adequadament la lletra de les cançons.

En un espectacle musical té molta importància l'escenografia i cal reconèixer que la feina feta per Pizarro Studio, sota la batuta de David Pizarro i Rober d'Art, ha estat brillant. S'utilitza una plataforma giratòria que permet anar transformant l'entorn ambiental de cadascuna de les escenes, complementat per l'oportuna il·luminació.

Però, en fi, res no serviria si no s'hagués disposat d'uns bons intèrprets i el cas és que l'elenc elegit respon plenament a les expectatives. Els seus components diuen perfectament el text, que emballen amb les cançons quan és el cas, es mouen i desplacen per l'ampla boca de la sala gran del TNC, ballen i, en fi, fan que els seus personatges siguin a la seva manera creïbles. És cert que, de vegades, la música tapa una mica el sentit de la paraula, però és una cosa que amb el temps s'anirà esmenant discretament.

I, en fi, per arrodonir tot el que s'ha dit, no hi falten alguns efectes especials que no deixaran de sorprendre agradablement el públic. “Ànima” és un espectacle ambiciós, excel·lentment produït i molt ben executat. Un immillorable inici de temporada al TNC.