“Altsasu”: denúncia dramatitzada de la violència emparada en l'ominós silenci la col·lectivitat (Romea)

El teatre no només és entreteniment, també és una eina per convidar l'espectador a analitzar situacions fictícies o reals ia extreure'n les conclusions pertinents. El punt de partida d'Altsasu, títol d'un docudrama de Maria Goiricelaya que es presenta al teatre Romea, respon a aquesta finalitat i l'autora utilitza l'altercat que hi ha hagut a la localitat navarresa d'Alsasua el 15 d'octubre de 2016 quan dos agents de la Guàrdia Civil fora de servei i acompanyats de les seves parelles van ser agredits per un grup de joves que en van resultar processats i condemnats per l'Audiència Nacional.

L'incident va poder ser una expressió tardana del vell conflicte existent al país Basc i en algunes de les zones limítrofes i que s'expressa en rebuig a la presència dels cossos de seguretat de l'Estat, però el cas és que es va produir quan semblava que la dramàtica situació havia aconseguit ja assolir un esperançador punt d'apaivagament. Així ho va haver de creure el jove tinent de la Guàrdia Civil destinat al lloc de la localitat esmentada que va voler emprendre una sèrie d'accions d'aproximació cap al col·lectiu alsasuarra, però va rebre com a resposta el silenci, la incomprensió i finalment el rebuig violent. Rebuig que va assolir el seu clímax quan l'esmentat oficial va cometre l'atreviment d'enamorar-se d'una jove de 19 anys d'aquesta localitat, amb la consegüent la indignació dels coetanis de la noia (que a partir de llavors se li van negar fins i tot la salutació) i la agressió del propi interessat i un company de cos.

L'autora i directora de l'obra tracta d'analitzar aquest fet des de les dues perspectives: la dels agents de la Guàrdia Civil agredits i seriosament malferits, cosa que condicionaria irremissiblement la seva vida futura tant en l'àmbit professional com en el personal; així com la dels causants de l'agressió i els seus familiars per la manera com els fets que van protagonitzar van ser qualificats processalment. Subjauen doncs dues línies de crítica: per descomptat, la de la violència practicada contra els funcionaris policials i fins i tot contra la jove enamorada en una reacció del més pur feixisme que sorprenentment sembla sobreviure en determinats sectors de la societat basco-navarresa. I també de la qualificació dels fets no com un delicte d'agressions, sinó com a terrorisme. I encara que aparentment Goiricelaya tracta de mantenir l'equidistància, l'objectiu final queda més clarament explicitat pel grup teatral actuant, “La Dramática errante”, quan diu al programa de mà que “considerem que el cas Altasu aborda diversos temes que val la pena ser revisats i portats a l'escena” i afegeix: “dentre ells, en un exemple del que mai hauria de ser la justícia, d'un cas desproporcionat que lluny de permetre que la cicatrització es produeixi, reobri la ferida de nou a través de excessos judicials”. Bé l'“excés” no va ser el judicial, sinó la violenta agressió col·lectiva original que va donar lloc al subsegüent processament dels seus autors.

Dit tot això, cal destacar que els quatre membres de la companyia (Nagore González, Egoit Sánchez, Aitor Borobia i Ane Pikaza) realitzar un meritori treball perquè han d'interpretar successivament diferents i de vegades contradictoris personatges, cosa que exigeix un gran esforç interpretatiu i ho fan amb l'única utilització de vuit tamborets i uns canvis de vestuari succints, cosa que enalteix encara més el seu treball actoral.

Analitzant “Altsasu” des d'un cert distanciament i valorant per sobre de qualsevol altre factor els seus valors positius diríem que és una nova expressió de l'antiga disjuntiva plantejada entre Romeu i Julieta, és a dir, la impossibilitat de l'amor entre dos joves per culpa de l'odi i de la intolerància que els envolta. Una nova evidència que no hi ha gairebé res de nou sota el sol.