“Rose”: quan els hereus de les víctimes es converteixen en victimaris

No hi hauria hagut millor moment per portar a un escenari el monòleg de l'autor nord-americà Martín Sherman que aquest mateix que vivim quan el món contempla horroritzat com els descendents del terrible genocidi nazi són capaços d'executar un nou genocidi, en aquest cas sobre el poble palestí . És a dir, quan assistim a la transformació dels fills i néts de les antigues víctimes en nous i ferotges victimaris. Va plantejar aquesta paradoxa terrible fa més de vint anys Martín Sherman que no és precisament un ressentit antisemita, sinó ell mateix fill d'una família jueva d'origen rus. Bon coneixedor, per tant, del trist sinó viscut per la seva pròpia gent però alhora conscient de fins a quin punt poden canviar les tornes. El resultat d'aquesta presa de consciència va ser un monòleg titulat Rose que Daniel Anglès ha traduït al català i que protagonitza sota la seva direcció Carme Sansa a la Villarroel.

Rose és un personatge imaginat, però que podia ser molt real. Una dona jueva nascuda en aquelles regions de Centreeuropa que van ser successivament austrohongareses, russes, poloneses i finalment ucraïneses ia qui la segona guerra mundial va confinar en el temible gueto de Varsòvia en què va presenciar com els nazis assassinaven una nena de la seva família. L'atzar va voler que salvés la vida i va poder continuar-la amb la pau, temporalment a Israel i finalment als Estats Units. Qui sí que es va establir al nou estat hebreu va ser el seu únic fill, casat amb una nord-americana conversa, que li va donar tres néts. Una peripècia personal i familiar com tantes altres, que Sherman desgrana per boca de la protagonista per portar al final la terrible contradicció de veure com els seus descendents es converteixen alhora en implacables perseguidors d'àrabs i un dels seus en conscient i feliç executor. una nena de la mateixa edat que la de la sang. Rose no pot evitar plorar desconsoladament per la mort d'aquesta última tant com ho va fer per l'altra i, sobretot, fer-ho també per la decepció de constatar que en el mateix nét que va engendrar nia el mateix odi contra “els altres” -en aquest cas diferents als de llavors- que ella va viure durant la seva joventut.

L?elecció de Carme Sansa per fer de Rose no pot ser més afortunada perquè l?experiència de la veterana actriu converteix aquest repte, gens fàcil, en una actuació brillantíssima. Fer de Rose no només implica assumir el risc i l'esforç que suposa tot monòleg, sinó que en aquest cas hi ha un factor afegit i és que Anglès ha situat Sansa asseguda en un banc, del qual no es mou als noranta minuts de la funció. Això vol dir que l'actriu ha de desenvolupar la seva interpretació amb les úniques eines dels gestos de la cara, del moviment dels braços i de les mans i, per descomptat, de l'entonació de les paraules. Tota una lliçó que deixa el públic bocabadat.

El que hem dit, “Rose” arriba en el moment més adequat per fer-nos pensar moltes coses sobre el contradictori i salvatge món que ens envolta (i que potser subjau amagat a la nostra pròpia ànima).