Estrena a Barcelona de la nova versió de “Priscilla, reina del desert” (Tívoli)

Durant molt de temps l'itinerari normal d'una obra reeixida va determinar que del teatre passés al cinema, però a poc a poc s'han invertit les tornes i no és infreqüent que ara passi al revés. L'èxit obtingut per “Priscilla, reina del desert”, un film escrit i dirigit per
Stephan Elliott , va fer possible que dotze anys després es portés als escenaris, on ha estat versionada en diferents ocasions. La darrera, ara mateix a càrrec de Simon Philips, amb un muntatge fastuós que inicia el seu periple precisament al teatre Tívoli de Barcelona.

En el context d'una cartellera fecunda en la seva oferta de musicals capaços de satisfer tots els gustos, és difícil dilucidar qui supera qui, però el cert és que aquest nou muntatge de Priscilla, reina del desert aconsegueix una posició destacada. Els productors no han escatimat recursos tant en els decorats, el vestuari -absolutament fastuós i imaginatiu, amb 500 vestits, 200 barrets i tocats i 150 parells de sabates-, i els efectes especials, com, per descomptat, en el repartiment, al que Cristóbal Garrido, Víctor González i Daniel Garod exerceixen els papers protagonistes (la transsexual Bernadette, i els drags Tick i Felicia) acompanyats d'un conjunt d'excel·lents cantants ballarins. Tots ells amb música en rigorós directe.

Recordem que Elliot va relatar com hauria pogut ser el desplaçament de tres artistes LGTBI des de Sidney fins a Alice Springs per actuar al casino d'aquesta població situada al centre de l'immens desert australià. En realitat, és l'excusa trobada per un per anar acompanyat a conèixer el fill que va tenir nou anys enrere i que encara no ha vist mai. Per això han de recórrer en microbús un llarg camí en el transcurs del qual es produeix una successió d'anècdotes, entre les quals no falten divertits contactes amb col·lectius indígenes australians, però també incidents, com avaries tècniques o actituds d'incomprensió, menyspreu i oberta homofòbia, perquè la mentalitat rural no és la mateixa que la de la gran ciutat. Una història senzilla, molt humana, desenvolupada per l'autor de manera que la peripècia viscuda pels tres amics serveixi de pretext per tractar l'amistat i l'amor, però també la diversitat i la tolerància.

En tot cas i com que és una obra musical, l'eix argumental és l'eina que permet la inclusió de números musicals de gran efecte. Hi ha a l'espectacle un total de 25 peces, entre d'altres de Madonna, Tina Turner, Supertramp, Glòria Gaynor, Village People o Donna Summers perquè, com diu Philips, “l'univers drag, apropiant-se com a garsa feliç dels grans èxits de la dives clàssiques per als seus fins enganyosos i irreverents, ofereix una plataforma meravellosa per a la creació de números inoblidables, sense perdre en cap moment el seu contacte amb la realitat com passa a la majoria dels musicals”.

Aquesta darrera versió de “Priscilla, reina del desert” pot disputar sens dubte la primacia entre totes les que hem tingut l'oportunitat de veure fins ara i ocupa des d'ara mateix un lloc destacat a l'oferta teatral barcelonina com a punt de partida del posterior singladura per altres ciutats.